"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 17 d’agost de 2017

Perú dia 25: L'horror no té fronteres.


Avui entre activitat i activitat m'he assabentat del terrible atac terrorista al centre de Barcelona. Una furgoneta ha embestit i atropellat a tot aquell que ha trobat pel davant pel passeig central. A hores d'ara ja es parla de 13 morts i desenes de ferits. Horrible. Tot el suport a les víctimes, i tot el rebuig als atacs terroristes contra gent innocent.

M'ha agradat aquest poema publicat a les xarxes (per on m'he anat informant) per algú que no tinc el plaer de conèixer, però que sap jugar amb les paraules per recordar-nos que, malauradament, no som els únics que patim.

dimecres, 16 d’agost de 2017

El "temazo" del dimecres. Los Incas - "El cóndor pasa".


No podia marxar del Perú sense enllaçar aquest popular tema peruà original del 1.913, obra del compositor Daniel Alomía Robles, i popularitzat a principis dels 60 pel grup de música folk argentí Los Incas. Uns anus més tard va arribar la versió de Simon & Garfunkel que va extendra la seva popularitat més encara.

Pugeu el volum, tanqueu els ulls, i visualitzeu el vol del cóndor.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Perú dia 23: Arequipa (477é aniversari).



Avui ha estat un dia molt més relaxat que el d'ahir, i he pogut passejar tranquil.lament per Arequipa i veure la interminable i multitudinária rua dels Corsos, una estoneta això sí. La cosa funciona que un munt de grups i associacions participen al Corso guarnits amb vestuari tradicional arequipeny i acompanyats per bandes de música més o menys grans. Hi ha un autentic negoci dels espavilats que aconsegueixen col·locar les seves cadires i butaques als laterals de l'avinguda Independencia per on passa quasi tota la rua. A canvi de 10, 15, o 20 pesos et deixen seure a les cadires que han col·locat fins a dos o tres dies abans, i amb la connivència d'alguna autoritat que també suca alguna cosa... El cert és que des de la posició on ho he mirat es veia suficient, però no per captar bones fotos.

Avui finalment m'han colocat en una habitació individual al hostel. Res de l'altre món, però per 10 dòlars no em puc queixar. I pel que fa a l'esmorzar també és prou digne. Li faltaria una mica de llet pel cafè per fer-lo perfecte.

Un cop instal·lat m'he anat a passejar una mica i a dinar. Un localet super proper amb menú de 8 soles amb postres i tot. 

Per la tarda he sortit a caminar i he arribat fins al mirador de Yanahuara, a una mitja hora a peu del centre des d'on he pogut veure unes vistes espectaculars dels volcans que envolten la ciutat. El Misti (5.822 m. té la forma de con perfecte i destaca imponent).

Tornant al centre he passat pel barri de San Lázaro, el més antic d'estil colonial i per vianants. Una ciutat molt maca i ben cuidada sens dubte.  

Un "pitufo" i un "madero".



Plaza de Armas i Catedral d'Arequipa.

Processó per una Mare de Déu.



A la dreta, convent dominíc de Santa Catalina.


La popular lluita de bous.

Volca Misti que domina la ciutat.

Carrer al colonial barri de San Lázaro.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Bolívia - Perú dia 22: A Arequipa arriben els maldecaps.










Avui ha estat una jornada de desplaçament. He deixat Copacabana i Bolívia al matí per tornar a Puno, Perú, d'on havia d'agafar el bus a Arequipa a les 15 h. de la tarda. He fet un menú de 5 soles a Puno i cap a la "ciudad blanca".

El viatge ha estat tranquil i he pogut mirar-me un parell de pel·lícules a la pantalla. Hem trigat sis hores a arribar, la darrera ja dins del terme d'Arequipa per la gran congestió de transit.

Havia quedat per trobar-me amb un dels músics del grup que vaig veure en directe a Cusco, i anava justet de temps. He sortit pitant del bus i de la terminal per agafar un taxi cap al hostel. I aquí han començat els problemes...

Dins del taxi, buscant els 8 soles que valia la carrera, m'he adonat que no tenia la cartereta on porto les monedes i la Visa, a banda de les claus del candauet que faig servir per tancar la motxilla de viatge. Com que ja érem més a prop de l'hotel que de l'estació de busos, he pensat que a l'arribar trucaria a la companyia perquè em recollissin i guardessin la cartereta. Error.

S'hi ha sumat al cúmul de despropòsits el quedar-me sense bateria al mòbil. Per acabar-ho d'arrodonir, el taxi tenia algun problema al motor i es calava cada dos per tres. El que haguéssim fet en deu minuts, ho hem fet en vint... i vinga nervis.

Arribat a l'hotel, resulta que m'havien cancel·lat la reserva, tot i que havia comunicat amb dies d'antelació que arribaria un dia més tard del què havia reservat, i ja havia rebut un correu confirmant el canvi... M'han acabat col·locant en una habitació compartida de quatre llits, que ha acabat comportant un nou maldecap posteriorment...

Des del hostel hem intentat comunicar-nos amb la companyia de transport que m'havia dut des de Puno, però no hi ha hagut manera que ens agafessin el telèfon. Solució: cancel·lar la Visa.

Instal·lat doncs, i havent "solucionat" el tema targeta he decidit passar pàgina per gaudir de la nit de celebració de l'aniversari d'Arequipa (477 anys de la fundació). He contactat per wattsap amb el "Bruja", el noi peruà amb qui havia quedat per trobar-nos i sortir de festa. Quan s'ha connectat m'ha dit que ens trobaríem a la Plaza de Armas, molt a prop del meu hostel.

He anat cap allà i hi havia un munt de gent. Uns mirant espectacles de carrer diversos, i altres veient passar a grups de música i danses tradicionals. I mentre veia una cosa i una altra, anar esperant al peruà i anar passant els minuts. I les hores. A les 0:35, després d'uns quants missatges pel lloc de trobada, i veient que no acabaven d'arribar mai, he decidit plegar veles. He rebut un missatge a les 0:43 que em deia que havien arribat al punt de trobada, però aquest missatge ja l'he vist l'endemà al matí. (Un altre dia us comento de la manca de puntualitat/compromís dels peruans).

Amb el mal sabor de boca de l'espantà del Bruja, he anat a descansar al hostel. Descansar el què m'han deixat els malparits i borratxos de companys d'habitació, que han entrat un parell de cops durant la nit xerrant fort, i fins i tot tocant (afinant) la guitarra!!! M'hagués aixecat per preguntar'ls-hi si eren imbècil o alguna cosa similar, però m'he contingut pensant que eren tres i que segur que anaven borratxos.

P.S.: Aquesta entrada està feta íntegrament amb el mòbil, ja que encara no he pogut treure el mini-portàtil de la motxilla, ja que està la butxaca tancada amb el candau, i he perdut la clau. ;-)











diumenge, 13 d’agost de 2017

Bolívia dia 21: Copacabana.


























Avui he dedicat el dia a conèixer Copacabana i m'ha sorprés molt gratament. Pensava que seria una ciutat més aviat trista i amb poca cosa a veure, però tot al contrari. Des de ben iniciada la ruta ja he tingut agradables sorpreses que no m'esperava...

Per exemple, trobar-me una gran escultura en roca d'un personatge inca en mig d'un carrer per on mai m'hagués esperat trobar res d'interessant. Allà al mig, sortint de la paret un bon tros i envaint la vorera. Inpressionant! Una mica més enllà, abans d'arribar al rovell de l'ou, en el mateix carrer, m'he parat davant del taller d'un home que reparava barrets, i m'he quedat una estona per veure'l treballar i perquè m'expliqués algunes coses de l'ofici i del costum de les dones de lluir barrets d'aquells tradicionals en forma de bombí.

Anant cap a la catedral, una altra sorpresa. Un munt de cotxes aturats esperant per accedir fins a l'entrada de la catedral perquè el mossen beneïs els seus vehicles. És una tradició d'aquí que no coneixia i que m'ha deixat bocabadat. La gent engalana els vehicles i obren els capos perquè el mossen els beneeixi esquitxant-los amb aigua beneïda. I es fan fotos amb el mossen i el cotxe, i llencen traques i ruixen el cotxe amb cava... Realment sorprenent.

Després de l'espectacle i de visitar la catedral, he pujat fins al cim del Calvari (4.100 m.) on hi ha una figura de la Mare de Déu de Copacabana i on els fidels pugen a encendre espelmes i a deixar-li petites figures simbolitzant allò que desitgen (una casa, un vehicle, diners...). Per accedir fins al pedestal on reposa la figura hi havia una llarga cua d'almenys 200 persones. I gent de totes les edats, tot i que la pujada és força empinada i llarga. Pel camí hi ha tot un grapat de vidents i xamans que a canvi d'uns calerons et legeixen el futur o et treuen els mals esperits i t'inoculen la gràcia de Déu. Fins i tot hi havia una dona que et restregava un porc espí per tot el cos, no sé amb quins efectes... 

I a banda de tots els rituals que he pogut veure i que m'han frapat, cal dir que les vistes de la ciutat, dels voltants, i del llac Titicaca són espectaculars.
 

Catedral de Copacabana.





Vidència a través del paper d'alumini fos.

Espectacular vista de Copacabana des del cim del Cerro Calvario.




El camí cap al cim.

dissabte, 12 d’agost de 2017

Bolívia dia 20: Isla del sol.









Avui he tornat a fer una excursió pel Titicaca. Aquesta vegada pel costat bolivià, sortint pel matí des de Copacabana. El vaixell ens ha dut fins a l'illa del Sol amb unes aigües bastant més remogudes que al costat peruà. EL trajecte d'hora i mitja fins a l'illa m'ha semblat de dues hores i mitja i m'ha anat just per no treure l'esmorzar. Uns nens del davant meu ho han fet, i crec que algú més també, perque els vidres de la barca s'han entelat una mica...

Ja a terra he començat a tirar cap amunt de l'illa, amb unes dimensions de 9'6 km. de llarg per 4'6 d'ample, amb una alçada màxima de 4.075 metres, acompanyant a un home vell local que anava carregat amb un parell de bosses de brossa negres amb barrets per vendre, i m'he ofert per dur'ls-hi. Així doncs, plegats cap amunt, per unes costes ben empinades, i creuant-nos amb altres locals traginant rucs o ovelles, que saludaven al senyor en la llengua aymara. El castellà l'entenia poc o gens, així que no hem pogut comunicar-nos a penes.

Quan he deixat al senyor he continuat recorrent els camins i les petites comunitats d'aquesta espectacular illa. M'he endinsat per caminets entre cases tradicionals fetes majoritàriament amb maons d'adob, tot i que algunes ja eren de totxo. Algunes tenien un petit tancat amb alguna bèstia (porcs, llames, ovelles, guanacs), i algunes, fins i tot, antena parabòlica.

M'he topat amb un bon grapat de criatures que jugaven al carrer, fins i tot de ben petits, sense cap control familiar. Lliures de debò, com ho érem els infants d'abans quan jugàvem al carrer... Xino-xano he arribat fins al punt més alt de l'illa on hi havia unes vistes espectaculars del llac rodejant-la. Allà a dalt m'he trobat amb una parella d'uruguaians que havia conegut de concert a Cusco i hem anat a dinar plegats uns nyoquis ben bons fets al moment. He tingut el temps just per baixar a tota pressa amb la panxa plena cap a l'embarcador on ens havien deixat a l'arribar.

Suposadament ens quedava per visitar l'illa de la Lluna, però degut a les condicions de l'aigua del llac han decidit no anar-hi. Fins i tot ens han dit que no ens portarien directament a Copacabana, sinó que pararíem abans i ens recolliria un bus. Finalment però la cosa no estava tan malament com preveien i hem arribat sense complicacions al destí final. M'ha quedat la sensació que ens han pres el pel i que no devien tenir gaires ganes d'allargar la jornada. De fet, l'anada ha estat el doble de moguda que la tornada...


































divendres, 11 d’agost de 2017

Perú-Bolívia dia 19: Sillustani i viatge a Copacabana.

Església al poble de Hatuncolla on hi ha les ruïnes de Sillustani.

























Avui ha estat el darrer dia a Puno, i he aprofitat el matí que em quedava per anar a visitar les ruïnes inques i preinques de Sillustani, concretament de la cultura kolla, inca i aymara. Es tracta d'un cementiri amb unes tombes en forma de torre circular anomenades Chullpas, de prop de set o vuit metres d'alçada les més grans. En elles s'enterraven a personalitats de rang elevat. A banda de les impressionants torres el lloc destaca per l'espectacular paisatge amb el llac Umayo de fons (vegeu foto a continuació).

Per arribar fins a les ruïnes he hagut d'agafar un bus de servei públic que m'ha deixat en una cruïlla on he hagut d'agafar un taxi col·lectiu que m'ha dut fins al lloc. El taxi, per aprofitar el viatge ens ha fet seure a mi i a dos més al maleter del darrera, ja que anava del tot ple. He tornat cap a Puno a dinar fent la mateixa operació.

A Puno m'ha sorprès tornar-me a trobar una manifestació de professors multitudinària. Gent que sortia per diversos racons de la ciutat i que acabaven convergint al centre fins la Plaza de Armas. M'hi he sumat per preguntar a un mestre com havien anat les negociacions amb el president d'ahir. M'ha explicat que els qui es van reunir amb el president no eren els seus legítims representants i que havien decidit continuar la vaga fins que no rebessin als representants vàlids. M'ha explicat també que aquí a Puno els professors s'han estat manifestant cada dia de la setmana des que es va iniciar la vaga i que hi assisteixen tots, ja que ho controlen. Pel que he pogut comprovar, a les mobilitzacions no només hi participen mestres, sinó que hi ha molta solidaritat de la resta de la societat.

Després d'una llarga tertúlia amb el mestre, el César, he anat a dinar de pressa i corrent per poder anar cap a l'estació de busos per agafar un bus cap a Copacabana, Bolívia, a escassos kilòmetres de la frontera amb Perú. Per arribar a la terminal de busos he agafat per primer cop un dels tricicles motoritzats tant "maquejats" que tenen a Puno (2'5 soles per un parell de kilòmetres).

EL viatge fins a Bolívia era relativament curtet (3 hores), i s'havia de fer una aturada a l'arribar a la frontera per fer els tràmits de sortida del Perú i entrada a Bolívia. No ha estat excessivament llarg. En menys d'una hora hem enllestit tots els que anàvem al bus.

Arribat a Copacabana, he hagut d'anar a buscar l'hostal que havia reservat per internet i que ha resultat estar bastant allunyat del centre... I a sobre, quan es fa fosc per arribar-hi hi ha uns quants trams d'aquells que no veus tres en un burro. Ara, això m'ha permès gaudir d'un cel estrellat prou maco, i val a dir també que l'hostal té vistes espectaculars de llac Titicaca, o Titikaka, o Titiqaqa com he vist escrit.

Aprenent a fer fotos diferents amb el mòbil. Llacuna d'Umayo.



Vista panoràmica de la chulla més alta que queda en peu.


Una culla i un chulo.


A Puno...

De lo més fosc que he vist pel Perú. I més mala baba...

Varietats de papa, dels centenars d'existents.

Els professors en plena acció.

La policia davant del quarter policial en actitud passiva i cintemplativa.