"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 30 de maig de 2017

Siusplau, fem via sense els Comuns.




















N'estic fins als collons del tacticisme putaramonetista de l'espai polític dels Comuns (CSQP, Podem, ICV, EUiA, En Comú, Guanyem, Vencerem i QBQEHP (Que Bé Que Ens Ho Passem!)) amb la qüestió del referèndum. Davant de l'evidència de la manca total de voluntat política del govern espanyol de pactar i permetre un referèndum acordat d'independència, els Comuns continuen amb el seu discurs ambivalent de sí però no, de no però sí, i qui dia passa any empeny.

La darrera mostra d'aquesta equidistància la van donar ahir amb la seva no presència a la trobada dels partits favorables al referèndum convocada pel president Puigdemont. L'excusa que va donar el seu líder, Xavier Domènech, per absentar-se de la cimera, va ser que aquesta no era representativa del 80% dels catalans que aposten pel referèndum, que es materialitza en el Pacte Nacional pel Referèndum...

Crec que els Comuns han deixat ben clara ja la seva posició, o millor dit, la seva indefinició en l'assumpte. S'omplen la boca de democràcia, participació, debat, però quan aquí la volem exercir per decidir sobre la independència, ja no els fa tanta gràcia. El seu principal objectiu, com ja han exposat en alguna ocasió, és el de governar una República catalana dins del Regne d'Espanya, també sota el govern dels seus... Quan madurin en parlem. Mentrestant fem via!

dilluns, 29 de maig de 2017

Raimon: Història d'un temps i d'un país.

Raimon en el seu darrer concert, ahir, al Palau de la Música Catalana.

Ahir vaig poder viure amb emoció, en viu i en directe, el darrer concert del cantant de Xàtiva, Raimon, al Palau de la Música Catalana, un espai que l'ha vist actuar en més de 50 ocasions al llarg de la seva llarga i prolífica trajectòria. El valencià va desgranar al llarg de més de dues hores de concert alguns dels seus principals èxits, acompanyat per un quartet amb dos guitarristes, un contra-baix i un flautista (flauta travessera, clarinet, saxo alt i saxo tenor). 

Malgrat els seus 76 anys, Raimon es va mostrar en plena forma i amb una veu encara potent. El recital va anar in-crescendo, i al tram final van sonar les peces més populars del seu repertori. Especialment aplaudides van ser "Jo vinc d'un silenci", "Diguem no", "Veles e vents", "He mirat aquesta terra", i la darrera d"'Al vent", que el cantant va presentar dient que acabaria amb la seva primera.

Tot i que he arribat a apreciar la música del Raimon relativament tard, em sento afortunat d'haver-lo pogut gaudir en directe alguns cops, i també d'haver-lo pogut acomiadar en el seu darrer concert, que ha volgut fer a Barcelona, i a Catalunya, un lloc que sempre l'ha acollit amb els braços oberts i que li ha mostrat l'afecte i el reconeixement que li han negat fins i tot a casa seva. Catalunya és i serà casa seva, ja sigui catalanista, valencianista, espanyolista o internacionalista. Al cap i a la fi, un demòcrata i un cantautor per les llibertats. Com bé cantava: "qui perd els orígens perd la identitat..."

diumenge, 28 de maig de 2017

La darrera copa del "Lucho".

Luís Enrique celebrant el títol de copa del rei ahir al Calderón.





















El Barça va tancar ahir la temporada 16/17 obtenint el títol de la copa del rei al vèncer en la final disputada a l'estadi Vicente Calderón de Madrid a l'Alabés de Vitòria (3-1, gols de Messi, Neymar i Alcàcer per al Barça, i Theo per a l'Alabés). Amb aquest darrer títol, l'entrenador blaugrana, Luís Enrique, posa punt i final a la seva trajectòria a la banqueta i s'acomiada amb un nou èxit. Malgrat que enguany solament s'han guanyat dos títols menors (Supercopa i Copa), en part per algunes actuacions arbitrals escandaloses i en part per la desconnexió de l'equip en alguns partits contra rivals teòricament més fluixos, cal reconèixer al tècnic la seva brillant trajectòria en els tres anys que ha dirigit al Barça: 9 títols de 13 possibles, una xifra impressionant i molt difícil de batre, o fins i tot, d'igualar.

Ara que deixa d'entrenar, l'asturià tindrà temps per a practicar l'esport de la bicicleta que tant li agrada, i potser per apuntar-se a un curs de català i aprendre a expressar-se en la nostra llengua. Segur que no li costa gaire tenint en compte que en un any escàs treballant a Itàlia, com a tècnic de la Roma, va ser capaç d'aprendre l'italià...



dissabte, 27 de maig de 2017

Em trobareu a La Mola.



























En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".


divendres, 26 de maig de 2017

Carlos González: "Cobrar-se els favors".


(Com de costum, el Carlos González escrivint coses molt assenyades en matèria educativa.)

Hi ha coses que fem fer als nostres fills només per obtenir un efecte determinat. Rentar-se les dents per evitar la càries, anar a escola per aprendre... Hi ha una important relació de causa-efecte, i cap altre motiu important per fer aquestes coses. 

Però hi una tendència a fer servir els suposats efectes a llarg termini per argumentar o justificar qualsevol cosa. Donar el pit al fill per prevenir infeccions o al·lèrgies; explicar-li contes per augmentar el seu vocabulari i que tregui més bones notes en llengua; portar-lo al parc per millorar la seva coordinació psicomotriu...

En oblidar els veritables motius per fer aquestes coses, podem confondre el suposat efecte a llarg termini amb la mesura de l’èxit o el fracàs: tant de temps perdut explicant contes, i al final ha tret un insuficient! M’he sacrificat portant-lo al parc, i ara juga fatal a bàsquet... És com si pretenguéssim cobrar per haver exercit com a pares, com si els nostres fills estiguessin obligats a no tenir asma per pagar-nos la llet materna, a ser molt llestos per compensar el temps dedicat a estimular-los, a tenir una elevada autoestima i seguretat en ells mateixos a canvi del nostre tracte afectuós. 

Però, sincerament, crec que no, que els meus fills no em deuen res. Els he explicat contes, els he portat al parc, els he tractat amb afecte perquè els estimo, perquè així eren feliços i jo també. M’han donat el privilegi de ser pare; ja estic prou pagat. 

Sovint els pares senten argumentacions contradictòries sobre aquests suposats efectes. “Si l’agafes a coll s’hi acostumarà i no caminarà mai” o “Si l’agafes a coll, desenvoluparà un vincle segur i millorarà la seva autoestima”. “Deixa’l plorar; ha d’aprendre a tolerar la frustració” o “No el deixis plorar, tindrà un trauma”. Fins i tot l’absència d’efecte a llarg termini es fa servir com a justificació suprema: “Què passa, és que per donar-li una bufetada tindrà un trauma?” No, no crec que tingui cap trauma (sigui el que sigui, això). Tampoc el taxista tindrà un trauma si li dono una bufetada. Ni la meva dona. Però no ho faig. Perquè això no es fa. Perquè no es pega a ningú, ni als desconeguts ni encara menys als éssers estimats. 

No, no fem de pares per interès, per obtenir uns beneficis. Ho fem per amor. Fem el que és correcte. És el teu fill, està plorant... De veritat no saps què fer?

dijous, 25 de maig de 2017

El cavaller irritant.

"El cavaller irritant" (Bertold Woltze, 1874).

Tu pensa el que vulguis, però què va passar al camp del Betis? Ja no recordes el gol fantasma que l'arbitre no va concedir? Ara ningú es recorda d'aquella errada, però allò ens va costar un parell de punts que haguessin anat molt bé per atrapar al Madrid. I del dia de Vila-real que me'n dius? Aquelles mans clamoroses del defensa llençant-se a terra i estenent el braç per aturar la pilota... Va ser escandalós també! És clar, ara amb la lliga acabada ningú es recorda de totes aquestes errades, però al meu parer, enguany al Barça li han robat la lliga. I ja ho sé que els nostres jugadors es van relaxar en excés en alguns partits i que aquest fet també ha estat determinant, però no em negaràs l'evidència. Aquest any tocava lliga per al Madrid i així ha estat. Hi havia molts interessos pel mig. Però mira, que la celebrin, perquè em penso que no la tornaran a guanyar com a mínim fins d'aquí a un bon grapat d'anys. Veuràs com el Barça s'ho prendrà més en serio d'ara en endavant. Això no quedarà així. Els nostres jugadors tenen l'orgull ferit. Oi que m'entens?

L'Emma va agafar la bossa de viatge i va anar a seure a un altre vagó. Estava farta d'escoltar a homes parlant de futbol tot el dia. Ella necessitava algú que l'abracés i li fes l'amor salvatgement, no a pesats obsessionats pel futbol.

Aquesta és la meva humil aportació als relats conjunts del mes de maig.

dimecres, 24 de maig de 2017

El "temazo" del dimecres. The Limboos - "Space Mambo"


El passat dissabte es va celebrar a la Jazz Cava la 1a edició del Ritme & Soul Festival, prenent el relleu de l'antic Diego's Festival que va morir l'any passat després de celebrar la 5a edició, a l'aparèixer finalment el personatge que donava nom a la trobada musical.

El nou festival va arrencar continuant la tradició de portar tres bandes vinculades amb músiques "negres" (rock'n'roll, funk, soul, ska...). Els convidats enguany eren The Limboos de Madrid, i els catalans Slingshot i The Soweto.

Una nit de bona música, gran ambient, i cervesa a preu raonable. Un èxit que espero es vagi repetint en el futur.