"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 21 de febrer de 2018

El "temazo" del dimecres. Valtónyc - "No al Borbó".


El Tribunal Suprem ha ratificat la pena de 3 anys i mig de presó que li va imposar el jutge de l'Audiència Nacional al raper mallorquí Valtónyc per calúmnies i injúries a la Corona, i enaltiment del terrorisme, a les lletres d'algunes de les seves cançons. Vaja, que en aquesta merda de país, una cançó et pot portar més ràpid a la presó que no pas una violació, una estafa milionària, o una agressió feixista. La llibertat d'expressió no acaba d'agradar a les dictadures, sobretot si el que es diu va contra aquestes.

Tot el suport a Valtónyc i tant de bo la pressió popular pugui aturar aquesta injustícia. És demencial.

dimarts, 20 de febrer de 2018

Pompeu Fabra: de l'odi a l'amor.
























Un dia com avui fa 150 anys moria, als 80 anys, a Prada de Conflent, el filòleg gracienc Pompeu Fabra, qui establí la normativa moderna de la llengua catalana. Va publicar textos sobre la gramàtica i l'ortografia, així com el Diccionari General de la Llengua Catalana, un dels llibres de capçalera per als estudiants de la nostra llengua en els darrers cinquanta anys.

Tot i que sóc nascut en una llar catalanoparlant, el meu entorn (escolar, de joc, amics del barri) fins als 17 anys va ser majoritàriament castellanoparlant, i reconec que no vaig ser gaire sensible a la meva llengua materna fins ben avançada l'edat adulta. Quan era un nen i vivia en un barri majoritàriament castellanoparlant de classe mitja, anomenàvem als catalanoparlants del centre de Terrassa els "pijos" o "catalufos", i per res em volia identificar amb ells.

Tanmateix, un canvi de residència en l'adolescència va comportar un canvi de relacions i un progressiu augment de les relacions en llengua catalana. Això lligat al lògic procés maduratiu i  d'afirmació identitària, i unit a l'àmbit professional que vaig triar (magisteri), em va acabar convertint en un catalanòfil empedreït, tot i que sé del cert que sóc lluny de dominar la llengua com m'agradaria...

Tampoc no deixa de ser curiós que a mi el català sempre em va donar problemes en la meva època d'estudiant. Tot i ser catalanoparlant, les notes de l'assignatura de català eren normalment baixes, fins i tot algun suspens. Jo que el parlava sense problemes i tenia més problemes que altres que el parlaven fatal o fins i tot no el parlaven... Aquest fet no ajudava gaire a que apreciés plenament la meva llengua. Em portava més frustracions que no pas alegries.

A dia d'avui, puc dir que m'he reconciliat amb el gran Pompeu Fabra.

dilluns, 19 de febrer de 2018

Marina Subirats: "El quasi mercat educatiu".

Magnífica exposició de la sociòloga Marina Subirats per al diari Ara del que significa la segregació escolar. Ens agrada pensar que Catalunya és un país acollidor i tal, però a l'hora de la veritat es demostra que el nostre tarannà no ho és tant d'acollidor. Com a mínim pel que respecta a l'escola on portem els nostres fills...

Les societats modernes s’han caracteritzat, d’una banda, per propugnar la igualtat entre les persones i, de l’altra, per acumular els obstacles per impedir-la. Dir que no hi ha igualtat és una obvietat tan gran que no necessita cap demostració; no hi ha igualtat en la distribució dels recursos, i la petita reducció que s’havia aconseguit a l’inici de la democràcia ha estat devorada en els darrers anys, de manera que les desigualtats no fan més que créixer, entre nosaltres i al món.

La manera com s’ha intentat mantenir la il·lusió d’igualtat ha estat afirmant el principi d’igualtat de drets i igualtat d’oportunitats. I aquesta darrera, que és de la que parlaré avui, té sobretot un instrument: l’accés igualitari a un mateix tipus d’educació. En efecte, és a través de l’educació que, en les dècades passades, s’ha produït l’ascens social de persones que procedien de la classe treballadora i que han arribat als estudis superiors i han pogut inserir-se en la classe mitjana; això no va conduir a una igualtat real, però ens hi va acostar. L’educació ha estat l’instrument de les societats democràtiques per mantenir el principi d’igualtat d’oportunitats i aconseguir l’ascens social en alguns moments. Aquesta operació no només té uns avantatges individuals, sinó també col·lectius: permet el màxim aprofitament de tots els talents i crea cohesió entre tots els grups socials, si es demostra que cadascú arriba a la posició laboral i social que es mereix en funció de la seva contribució al benestar col·lectiu.

Per això és tan important que l’educació sigui gratuïta i igualitària, i comprovar que no hi hagi discriminacions. Malauradament es fa difícil fer-ne el seguiment, atès que les administracions no són gaire proclius a fer transparents els mecanismes de selecció.

Acaben de sortir dos estudis que parlen de la segregació escolar; un d’ells considera el nivell econòmic i l’altre la procedència geogràfica de les criatures immigrants de primera o segona generació. Els dos estudis, fets segons la mateixa metodologia, fan una comparació per països de la UE i per comunitats autònomes dins d’Espanya, de manera que ens donen un panorama prou complet de l’estat de la qüestió.

Una segregació elevada reflecteix una situació de quasi mercat, és a dir, que l’educació no és un bé que arriba a tothom en les mateixes condicions, sinó que té preus diferenciats segons el prestigi del centre i, per tant, les famílies compren una educació o una altra en funció del seu poder adquisitiu. Evidentment, no sempre el prestigi és sinònim de qualitat; però quan les escoles segreguen molt, els efectes són perversos en diversos aspectes: a nivell individual exclou moltes persones; a nivell col·lectiu, menor interrelació entre criatures de diferents orígens; per tant, més distància cultural i social i menys possibilitats de compartir i entendre’s quan són persones adultes; i un clar indici de les carències de la democràcia. L’educació inclusiva està considerada com la més eficient i eficaç; no és per atzar que Finlàndia, que en els darrers anys és el país que millor educa, és també el que menys segrega la seva població escolar.

Doncs bé, tant en la segregació per nivell econòmic com per origen geogràfic Espanya és dels països més segregadors d’Europa, només per darrere de països com Hongria i Romania, i molt lluny dels del nostre entorn. Dins d’Espanya, la comunitat més segregadora és Madrid, seguida de Canàries, Catalunya i Astúries. En el cas de Catalunya, la franja del 10% de criatures procedents de les famílies més pobres no està tan malament com en altres llocs, però la franja del 25% empitjora molt respecte a altres comunitats i altres països. El mateix passa en relació a les criatures immigrants: malgrat la voluntat llargament expressada per Catalunya i Barcelona de ser una societat amb voluntat d’acolliment, la realitat ens mostra un tarannà ben diferent, un comportament segregador sovint derivat del fet que les famílies canvien d’escola quan un determinat centre rep un nombre elevat de criatures de procedències foranes. I això és encara més exagerat en el cas de l’ensenyament secundari.

És interessant, sobretot, veure com es comporten les elits: la segregació és molt més forta en el 10% de famílies de més alt nivell econòmic, la tendència de les quals és agrupar-se en unes quantes escoles exclusives, diferents de la resta. Esclar que ningú hi prohibeix l’entrada d’altres famílies; hi ha mecanismes suficients per impedir-ho, des dels preus -encara que sigui amb l’excusa de les activitats extraescolars, o de les contribucions voluntàries- fins a l’afirmació, quan venen famílies “que no són com les nostres”, que no queden places i és millor que vagin a un altre centre.

Sempre hi ha hagut molts mecanismes de discriminació escolar; sovint s’ha fet directament mitjançant els preus; quan teòricament hi ha gratuïtat, com entre nosaltres, amb l’escola concertada pagada amb diners públics, on també compta el preu, però més camuflat; és la mateixa distinció entre pública i privada, concertada o no, el que produeix aquesta segregació que ens situa entre els pitjors països d’Europa. I, malauradament, Catalunya no dona l’exemple d’integració. Ben al contrari, en el conjunt d’Espanya i també d’Europa, és una de les zones més discriminadores. Mala cosa per a un país que es vol acollidor i democràtic i en canvi segueix marcant per a tota la vida les seves criatures en funció de qui són els seus pares.

diumenge, 18 de febrer de 2018

Joni D: "Arriba un moment que tenen dues opcions: o xeringa o corbata".

Foto: Vilaweb.

Vaig conèixer al Joni a finals dels 90's quan organitzavem festivals musicals amb els Minyons i ell feia de mànager per a grups com els Cheb Balowsky, o els Joxe Ripiau. Va ser un dels pioners de la moguda punk a Barcelona i ara es dedica a escriure llibres de temàtica llibertària. En aquesta entrevista per a Vilaweb.cat ho esplica.

Joni D es va convertint en un dels grans cronistes i escriptors de la Catalunya llibertària. Aquest mànager musical que viu a Collserola, i justament fa una setmana que va fer cinquanta anys, va començar amb el reeixit Que pagui Pujol, una crònica punk de la Barcelona dels 80 (La Ciutat Invisible, 2010) i Grups Autònoms. Una crònica armada de la Transacció democràtica (El Lokal, 2013). Actualment, escriu una trilogia de ficció que va començar amb La Torre de la Serra (Tigre de Paper, 2016). Ara presenta el segon volum: La Casa de la Selva (Tigre de Paper, 2018). En aquest llibre de vuitanta planes ficciona la generació llibertària anterior a la seva. Joni D, a 18 anys, va ser portada d’El Periódico amb el titular ‘Los primeos okupas de Barcelona’ i trobava a faltar la generació més gran que ell que ara ficciona. En aquesta entrevista feta al seu local de Sants, Joni D parla de literatura, anarquisme i Agustín Rueda. L’home que lha fet escriure.
Feu anar un mètode d’escriure tot curiós.
—Visc al Baixador de Vallvidrera. Tinc dotze minuts i mig de tren cada dia fins a Provença. I des d’allà fins aquí, a Sants, tinc sis minuts de metro. Són divuit minuts i mig d’anada i divuit i mig de tornada. Escric de peu, en hora punta, amb una llibreta a la mà i boli. Escric de bon matí, quan tinc al cap tot el que he anat maquinant de nit. Quan escric, dins el vagó, no veig res més. He escrit tots els llibres amb aquesta metodologia. Cada dia, cada dia, des de fa anys. I després ho passo a l’ordinador els caps de setmana. Visc a Collserola, tinc un gos gros, i m’agrada molt anar a buscar bolets i viure molt la natura. I a l’hivern, amb aquests dies curts, produeixo molt. Les tardes del cap de setmana ho vaig passant tot en net.
—Parèntesi: Collserola és natura o és ciutat?
—A Collserola hi ha selva. Hi ha campaments clandestins de sense papers, nois magrebins. Un, controlat, el conec de fa quatre anys. Imagina’t si hi ha selva on amagar-se.
—Heu escrit quatre llibres. Els primers, de no-ficció. Per què us passeu a la ficció?
—Per un paràgraf d’un llibre. M’assabento que Ferran Sánchez Agustí, historiador del maquis, en un llibre explica un enfrontament armat a Tamarit de Llitera, a la Franja. El meu avi, i ara ma mare, vivien a Tamarit de Llitera, on he passat tots els estius de la infantesa. Tamarit de Llitera va ser terra col·lectivitzada durant el 1936. I el 17 de juliol tots els feixistes, els capellans i els guàrdies civils de la comarca es van tancar dins l’església de Tamarit de Llitera perquè ja sabien que hi hauria l’alçament. Quan els van treure, els van matar tots. Doncs la revenja de les tropes nacionals que va arribar després va ser escabetxina total. I en el paràgraf que us deia s’explica que l’octubre de 1948 en una casa que es diu la Torre del Serra hi ha un enfrontament entre maquis i guàrdia civils. A partir d’aquí en vaig fer una ficció.
És Torre de la Serra.
—Vaig fer vuitanta anys d’història familiar explicats en vuitanta pàgines. Pinzellades. En aquest primer llibre, hi veiem l’avi maquis i exiliat dels anys quaranta i cinquanta, el fill que torna per implicar-se amb els grups autònoms dels anys setanta, i finalment el nét avui dia.
I ara heu fet la segona part: La Casa de la Selva.
—Si allà en vuitanta pàgines explico vuitanta anys, aquí l’única cosa que explico, també en vuitanta pàgines, és una excursió per Collserola d’entre vuit i deu hores. La fa un home de seixanta anys el 2 d’agost de 2016. I de camí rememora tota la seva vida. I no sé quina mania tenen els protagonistes de la meva novel·la de venir al meu terreny. Si el protagonista de la primera novel·la és de Tamarit de Llitera, aquest fa un passeig per Collserola amb un gos gros, com el meu, de 56 kg. I resulta que aquest viu al costat dels edificis on vivien els meus avis, tu. Quines coses.
Vau ser un dels punks dels anys vuitanta a Barcelona. I aquí expliqueu la història dels qui tenien deu anys més que vosaltres. La generació dels germans grans.
—Quan entrem en contacte col·lectivament, com a punks, amb el moviment llibertari, trobem a faltar aquesta generació. Com és possible que a les Jornades Llibertàries hi hagués 300.000 persones? On són? I el milió de persones del míting de la CNT? On són? I et comences a fer preguntes. I la resposta és que uns eren al talego, els altres exiliats, i després hi ha allò que va escriure David Castillo: arriba un moment que tenen dues opcions. O xeringa o corbata. Els de la xeringa, tots perduts, i els altres, encorbatats.
I en el llibre parleu d’aquesta generació, doncs.
—Sí. La trilogia té dos fils conductors. Els protagonistes dels llibres són membres de Grups Autònoms, els grups que feien tasques com les del MIL però sense nom. L’altre fil conductor és la necessitat de l’ésser humà de buscar refugi en temps difícils. Refugi geogràfic, físic o anímic. Hi ha molts refugis, i de moltes menes. Hi ha gent, per exemple, que es va refugiar en l’heroïna. Imagina’t. Però hi ha un fet, al final: a mi m’empeny a escriure la història d’Agustín Rueda. Ell és l’única persona que surt als quatre llibres. Els dos de ficció i els dos de no-ficció.
Agustí Rueda, qui era?
—Puc? Mireu. L’empresa minera de Sallent i de Súria anava a buscar gent a Andalusia sense recursos i l’enganyava per portar-la a treballar a la mina. Agustín Rueda era un d’aquests. Vivien a la colònia minera la Butllosa, que s’hi arribava travessant la carretera. Cada dos per tres, un mort. Un dia, el mort és una mare d’un amic seu, i de manera espontània tota la colònia talla la carretera demanant semàfor o pas soterrat. L’endemà, la policia el va a buscar a casa, i cap a la Model. Resistència a l’autoritat. Amb divuit anys. Una de les coses més impressionants que em va passar va ser conèixer el seu company de cel·la. Pèls de punta. Andrés Grima. Ara Grima és un dels iaioflautes. Fa tres anys, Jordi Arasa el va detenir. Grima diu que Rueda va comprendre que era anarquista per ell. I que ell va rebre de Rueda una integritat moral i humana que no li havia donat ningú.
Referent per a molts.
—Surt de la presó, sense casa i sense feina, i se’n torna a Perpinyà, on hi ha tots els ex-MIL. Acumulant armes i explosius per intentar fer girar la truita. I s’hi fica. S’hi fica. I l’octubre de 1977 cau en una trampa d’un infiltrat. Portaven 75 quilos d’explosius. Havien de deixar-los a una masia. A la masia el van fuetejar mentre el tenien penjat. Com si fossin esclaus. L’envien a la presó de Girona, i finalment a Carabanchel. Hi ha un túnel en marxa per a fugir. I s’hi posen. El 13 de març de 1978 descobreixen el túnel. Interrogatoris, primer al despatx del director, però quan està tot tacat de sang, diuen, ho passen als soterranis. On hi havia el que en deien les cel·les de la mort. Un pres rere l’altre anaven passant i cantant. I l’Agustín no va cantar. I com que no va cantar, el van matar a pals. Mort.
Hosti.
—Tots els seus companys ho diuen i ho saben: el van matar perquè no va cantar.
Algú ha fet el llibre sobre Agustín Rueda?
—No. Vam decidir col·lectivament que no volíem fer un llibre sobre Agustín Rueda perquè no volíem fer un llibre sobre un altre màrtir anarquista. I per això jo faig el llibre Grups Autònoms. Un llibre sobre la gran quantitat de grups que feien la mateixa feina que el MIL, però sense nom. No hi havia cap llibre així. I la gent tampoc no sabia que n’hi havia molts a València i Madrid. Es va decidir de fer un llibre generacional. Però l’únic que té quatre capítols és Agustín Rueda.
Us escolto i penso que hauríeu de reunir-vos amb Junts per Catalunya i ERC. Donaríeu consells de com encarar mesures repressives.
—Tot el tema de les urnes era una repetició de la història: travessar fronteres d’amagat. Això feien aquests xavals. Rueda venia de França amb la motxilla carregada de llibres prohibits i arribava caminant fins a Barcelona. I això no ho feia ningú. Ningú. Era un bèstia. Conèixer la seva història em va portar a escriure. I per això el faig aparèixer, ni que sigui un moment, en tots els llibres que he escrit.
Us he llegit aquest titular: Amb la independència, com a anarquista, què hi perdo?
—Amb la independència no tenim res a perdre. No solament jo. Col·lectivament, no tenim res a perdre. Jo penso en mi, però també col·lectivament. Hi tenim res a perdre? Podem empitjorar? No. Dins l’estat espanyol, on és que té més força el moviment llibertari? Millor dit, on té més influència social? A Catalunya. Per què hem de continuar lligats, nosaltres, antiestatistes, a una història que van fer els nostres avis i que va lligada a l’estat? Per què hem de seguir els dictats de l’estat i ser espanyols? No hem de tenir por, i avançar. Mireu, aquest diumenge faig cinquanta anys. Per sort, jo em conec, em reconec, i no m’he d’enganyar a mi, ni als altres. No hem de tenir por del que som.
El moviment llibertari, més fort ara que abans?
—La paraula anarquista és molt mal vista. Però és clar que després de l’enfonsament del mite soviètic es busquen idees per la llibertat, i l’espai natural és el món àcrata.
El comunisme qualla. El liberalisme qualla. I per què l’anarquisme no?
—Perquè els altres s’imposen per la força. I l’anarquisme és molt difícil que es vulgui imposar per la força.
I en canvi la imatge és que els violents són ells.
—Cert. Tothom els ataca, perquè ataquen a tothom. Tothom s’hi fica, amb ells. Tothom s’hi fica, amb nosaltres.
Com més gran em faig, més radical em torno. Hi esteu d’acord?
—Jo, igual. D’entrada, som més llestos. Recordem que ‘el diablo sabe mas por viejo que por diablo‘. I després, quan érem joves, punkis i volíem destrossar-ho tot, érem innocents. Jo recordo que el meu avi m’ho deia: arribarà un dia que l’home no necessitarà treballar. Si els qui manen volguessin…
Gairebé de nen vau ser portada d’El Periódico. Els primers okupes de Barcelona.
—Vam tenir la sort de viure el que vam viure. Nosaltres vam viure el moment històric de més llibertat de l’estat espanyol que els vius d’ara recorden. Moria el dictador i podia passar de tot. De tot. Se sortia de quaranta anys de repressió brutal i autocensura, de sobte s’acaba i tothom s’atreveix a fer de tot. Llegíem còmics que avui no deixarien publicar. Com per exemple, Star, que avui estaria prohibit.
Un llibre que recomaneu sobre el món àcrata?
—Odio las mañanas, de Jean-Marc Rouillan. Brutal com ha patit. Però és això que us deia: no han estat mai derrotats de manera individual. Com a col·lectiu, sí. Un per un, no.


divendres, 16 de febrer de 2018

Ens han deixat dos il·lustres terrassencs.

En Pep "X" Mestres, a la línia d'arribada del 1r Correokupes terrassenc el passat novembre.


















En Joan Ciurana "Matraka" amb el seu capgròs.



















En qüestió d'una setmana Terrassa ha quedat orfe de dos representants de la cultura subversiva com eren el Pep "X" Mestres i el Joan Ciurana "Matraca". Amb el primer havia tingut certa relació en algunes trobades amb amics i coneguts, vinculats a l'activisme polític, social i cultural. Recordo la darrera xerrada que vaig tenir amb ell fa prop de mig any quan me'l vaig trobar berenant i llegint l'Ara a un bar de l'Avinguda Jacquard. Al segon el coneixia menys, però l'havia trobat moltes vegades anant d'aquí cap a allà amb el seu característic i peculiar caminar i les seves estrambòtiques vestimentes. Crec que el meu germà té algun quadre seu de quan li exposava al bar del carrer Societat... Bon viatge companys i gràcies pels records.

dijous, 15 de febrer de 2018

La llengua no es toca. No al 155.



















Recupero una vinyeta del gran Miquel Ferreres per a El Periódico, el diari que l'acaba de fer fora, que mostra molt bé quina és la intenció del PP respecte a la política lingüística i educativa de la Generalitat. Per a ells es tracta simplement de guanyar uns quants vots gràcies a atiar les més baixes passions dels nacionalistes espanyols amb el tema de la llengua, i la supremacia del castellà respecte al català.

Ara amenacen amb dinamitar, gràcies a l'article 155, la política d'immersió lingüística que tant consens ha tingut a casa nostra des dels inicis per allà principis de la dècada dels 80 del segle passat. No ho podem permetre. Desobediència a tots els nivells: Polític, professional i social!!

La llengua no es toca!

dimecres, 14 de febrer de 2018

El "temazo" del dimecres. Junco - "Hola mi amor".


Avui, per als que celebreu Sant Valentí, us proposo a un clàssic espanyol en actiu des dels 80's, fragatí de naixement i barceloní d'adopció, Ricardo Gabarre "Junco", un dels principals representants de la "balada gitana".

Un tema que, qui més qui menys, tothom ha cantat alguna vegada, ja sigui en una festa o a la vora d'un foc amb l'acompanyament d'una guitarra. 

Imperdible el vídeo gravat en un programa de TVE presentat pel camaleònic Javier Gurruchaga.