"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 13 de setembre del 2016

Carlos González: "Hi ha nens dolents?"


(Article del pediatre Carlos González per al Criatures del diari Ara).

Vaig anar a una escola religiosa durant el franquisme. Se suposa, doncs, que vaig rebre una educació tradicional, fins i tot repressiva. 
Doncs bé, els capellans em van explicar ben clarament que fins als sis o set anys, fins a uns dies abans de la primera comunió, no m’havia d’anar a confessar perquè no tenia cap pecat. Els nens petits no tenen “ús de raó” i, per tant, no són moralment responsables dels seus actes, no poden pecar, no poden ser dolents. Si moren, van sempre al cel (ara directament; abans els calia passar pels llimbs, però els han tret). Fins i tot en la versió popular (que em sembla que mai va ser confirmada per la jerarquia eclesiàstica), els nens petits que morien es convertien en angelets, i des del cel vetllaven pels seus pares i germanets.
Ara, quan se suposa que tots som tan moderns i comprensius, em sorprenc veient quanta gent considera els nens petits responsables dels seus actes, infractors, pecadors, dolents, mereixedors de crits i càstigs. Se’ls acusa de prendre’ns el pèl, de voler-nos manipular, de fer les coses amb mala intenció. I, al mateix temps, la psicologia de veritat (no la de supermainaderes i experts de nyigui-nyogui) confirma que els capellans tenien raó: el nen petit no és capaç de manipular ningú en el sentit que habitualment es dóna a aquesta paraula, perquè no té teoria de la ment, no pot comprendre que l’altre té unes creences, uns coneixements i uns objectius diferents dels propis. 
Sí, la nostra societat fa judicis morals sobre nens petits, fins i tot sobre nadons, i aquests judicis són sovint molt durs, inapel·lables i basats en criteris ben estranys. Quan els pares diuen “Aquest nen és molt dolent”, probablement no es refereixen al fet que s’hagi barallat amb una navalla a la mà o hagi cuinat èxtasi per vendre’l a l’escola bressol, sinó que ho diuen perquè crida o fa soroll o no s’acaba la verdureta o li agrada jugar a tirar joguines a terra per veure quin soroll fan, i tornar-les a tirar amb un somriure cada cop que els hi reculls (“Ah, però, no estàvem jugant a tirar i recollir?”).
I al contrari, no cal que doni el seu berenar als pobres o que ajudi els refugiats o que col·labori amb una ONG perquè un nen sigui considerat “bo”. “És un nen boníssim, només menja i dorm!” I si la seva parella només mengés i dormís, també seria bona?

2 comentaris:

  1. De la mateixa manera que es pot néixer alt o baix, ros o morè, gras o prim, probablement també es pot néixer bo o dolent.
    La bona educació, l'ensenyament, la comprensió, la bondat de l'entorn, pot fer que un que no hagi nascut prou bo, amb els anys s'hi torni?

    ResponElimina
  2. Bo o dolent són concepcions morals que hem creat els humans. Els infants quan actuen ho fan condicionats per les reaccions del seu entorn. Probablement un nen que viu al camp i que puja als arbres i llença pedres no serà considerat dolent, i sí en canvi un nen de ciutat que faci el mateix...

    Els trets físics són els que són i descriuen una evidència. En canvi dolent/bo parteix d'una concepció moral que sovint no s'ajusta de la mateixa manera depenent de l'entorn o les circumstàncies.

    En tot cas, el que deus voler dir, Xavi, és que al igual que podem descriure les característiques físiques dels infants, també podem descriure les seves característiques de caràcter i/o personalitat: (in)tranquil, (i)responsable, rebel-conformista, actiu-passiu, valent-poruc, etc.

    Tanmateix, així com les característiques físiques són difícilment moldejables, les de caràcter i/o personalitat sí que poden patir modificacions amb l'educació global (vida en comunitat-societat).

    ResponElimina