"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 23 de novembre de 2017

El mestre emmascarat.


- Però què dius tu d'adoctrinament!
- Sí, que m'ho ha dit el meu pare, que en aquesta escola adoctrineu.
- Que adoctrinem? Té adoctrinament! I aquí una altra!
- No em fan mal les bufes. És l'adoctrinament el què ens fa mal. A més, el meu pare pica més fort.
- El teu pare? Qui és el teu pare? Superman? O superfatxa més aviat...?
- Poca broma, que el meu pare feia Kickboxing.
- Ah sí? Doncs jo faig lluita lliure.
- Per això vas disfressat amb antifaç i capa?
- Òndia, m'he deixat la disfressa posada? Es que ahir vaig tenir combat...
- I com et fas dir en el món de la lluita?
- L'Adoctrinador!!
- Ah, guai...

Aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del mes de novembre.

dimecres, 22 de novembre de 2017

El "temazo" de la semana. Ska-P - "Violencia Machista".


El dissabte 25-N se celebra el dia contra la violència de gènere. Malauradament, en ple segle 21 aquesta xacra continua colpejant a la nostra societat i arreu del món. Molts homes continuen abusant de la seva superioritat física, i psicològica, per coaccionar i sotmetre a les dones, si no per assassinar-les directament... 

La clau és l'educació, però no només a l'escola malauradament... I hem d'educar als nens per no ser tan "animals", i a les nenes per ser més crítiques, i intolerants davant de certes actituds dels nens (homes del futur) que se'ls apropen.

dimarts, 21 de novembre de 2017

Jordi Canelles: "Crec en una pedagogia atrevida".




(Article aparegut a la revista Guix. Cal molt atreviment per canviar les velles pedagogies).

Una pedagogia atrevida no sap de rellotges, cronòmetres ni programacions, perquè el seu temps és el dels infants, el de cada infant.

Una pedagogia atrevida busca i crea noves relacions amb el saber i amb el coneixement. Va i ve entre el pensar i el fer, entre el sentir i el dir. Es mou pel món cognitiu, pel món emocional, pel món social, pel món ètic, i els habita tots alhora.

Una pedagogia atrevida sap i vol cedir poder, perquè sap que quan l’infant es fa càrrec dels seus processos d’aprenentatge és quan més i millor aprèn.

Una pedagogia atrevida defuig de certeses en els resultats finals i les cerca en les causes que els motiven.
No creu en receptes ni cerca solucions definitives, perquè no té respostes úniques.

Una pedagogia atrevida creu en el llibre que és obert, inacabat, i no el dona per llegit, sinó per llegir.

Una pedagogia atrevida és la que no té por de quedar-se o d’anar més enllà de la norma, perquè sap que l’únic límit és el dels infants i el del seu creixement.

Una pedagogia atrevida s’escapa de la metodologia i té cura de les coses i de les formes. Defuig les modes i anhela el sentit d’allò que fa.

Una pedagogia atrevida no té manual. A una pedagogia atrevida li plauen els adverbis. Una pedagogia atrevida no té por dels silencis, perquè sap esperar.

Una pedagogia atrevida mou i traspassa els espais per fer de tot una aula. I, de l’aula, una àgora on circulen paraules, silencis i esdeveniments. Una pedagogia atrevida diferencia el que és interessant del que és important i dóna temps a cadascun dels dos aspectes.

Una pedagogia atrevida opta sempre pel més fràgil, sigui quin sigui el seu moment, sigui quina sigui la seva fragilitat.

Una pedagogia atrevida té sentit de l’humor, perquè treballa des de l’obertura i admet la contradicció.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Diada dels Minyons.

Moment per als presos. "Llibertat presos polítics".

Ahir els Minyons vam tancar temporada a casa, amb motiu de la 39a Diada de la Colla, amb un 3d10fm carregat, un 2d9fm, un 4d9f i un vano de 6. Lluny de l'excel·lència assolida a l'actuació de l'any passat per aquestes dates (3d10fm, 4d10fm, 3d9fp, pd8fm), potser com a conseqüència de l'elevat nombre de baixes (voluntàries o accidentals) als troncs dels castells, unida a una notable davallada d'efectius al llarg de la temporada. Hi haurà qui pensi que ambdues són, en major o menor mesura, responsabilitat de l'equip tècnic, tot i que tothom hauria de fer una mica d'autocrítica quan les coses no van del tot bé...

Un dels moments àlgids de la Diada es va produir quan els quarts del 2d9fm van exhibir una pancarta reclamant la llibertat dels presos polítics catalans mentre es desmuntava del castell, acció que va provocar crits de "llibertat" dels espectadors.

divendres, 17 de novembre de 2017

Deixeu l’escola catalana en pau!

Comunicat del Secretariat Nacional del sindicat, EN DEFENSA DE LA LLIBERTAT DE CÀTEDRA, DE LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ I DE LA LLIURE DISCUSSIÓ ALS CENTRES EDUCATIUS:

En els darrers mesos, i arran de la complexa situació política derivada de la relació Estat espanyol-Catalunya, l’escola catalana ha estat col·locada en el punt de mira de determinades formacions polítiques, amb la inestimable col·laboració de bona part dels mitjans de comunicació estatals. D’acord amb una obsessió històrica, el PP i Ciutadans volen atribuir a l’escola catalana a l’escola catalana la responsabilitat de la creixent distància política i emocional entre l’Estat espanyol i Catalunya.

Aquests atacs no són nous. Des de fa algunes dècades s’ha anat atacant un sistema d’immersió lingüística que, pel fet de no separar l’alumnat per l’idioma familiar, cohesiona la societat, que ha permès magnífics resultats, que ha esdevingut una referència internacional, i que compta amb el consens de la comunitat educativa del nostre país.

Precisament és aquest èxit el que fa que l’escola catalana sigui la diana dels atacs d’aquests sectors polítics que consideren la presència pública del català com una ofensa que qüestiona la seva visió uniformista de com hauria d’estructurar-se l’Estat. Quan han tingut ocasió, han mostrat el seu veritable rostre en intentar minimitzar la presència de la llengua a les escoles de les Illes i al País Valencià, o no han dubtat, de manera complementària, a tancar l’emissió de TV3 arreu del territori o a clausurar la Televisió Valenciana. No són casuals nombrosos episodis de discriminació lingüística, en què s’ha reprimit alguns catalanoparlants pel fet d’usar públicament el català; ni tampoc ho és que des de determinats mitjans s’hi mostra hostilitat habitual i se’n qüestiona la presència institucional.

En aquest profund i creixent distanciament entre la societat catalana i l’Estat, constatable en els darrers mesos per la tensió política, l’Estat ha optat per atribuir-lo al paper exercit pels mitjans de comunicació propis, i molt especialment a l’existència de l’escola catalana. Les acusacions d’adoctrinament contra el nostre sistema educatiu són un intent d’explicar a l’opinió pública espanyola aquest fenomen. Per a l’Estat, i els partits polítics que han atiat el conflicte, el divorci emocional actualment existent tindria a veure amb una hipotètica manipulació de les joves generacions formades a les aules del nostre país per un professorat independentista. Això inclou, a més de l’hostilitat contra la presència del català com a llengua vehicular, el qüestionament de continguts curriculars que no es corresponen amb una visió uniforme sobre la història i el passat, d’acord amb una versió oficial d’aquest passat segons el qual es tendeix a minimitzar els crims de la guerra civil o el franquisme, a fer la religió catòlica avaluable o a mantenir un punt de vista teleològic sobre la unitat i permanència essencialista d’Espanya com a suposada nació.

Aquesta versió, fidel a la tradició conspiranoide del franquisme sociològic en bona mesura adherit a les institucions estatals i d’uns mitjans espanyols d’escassa credibilitat, és una manera d’assumir la pròpia responsabilitat en el conflicte, quan el més raonable és reconduir qualsevol conflicte per la via democràtica i el diàleg. Ara bé, les acusacions insidioses han preparat l’opinió pública per atacar a fons l’educació catalana, i per això s’ha promogut una campanya de denúncies sobre un suposat adoctrinament: i en casos encara més greus, s’ha encausat alguns docents per suposats delictes d’odi arran dels debats sobre la violència policial exercida durant el referèndum de l’1 d’octubre o actes de protesta contra la repressió desfermada que inclou l’existència de presos polítics, l’ocupació il·legal de les institucions catalanes o l’exili forçat de part del govern legítimament escollit per un Parlament sorgit de les urnes.

Les denúncies, que sovint recorden els mecanismes de la Inquisició (Societat Civil Catalana ha obert una plana web on s’anima a acusar docents i direccions) o un estat policial (nombroses denúncies s’han fet atiades per comandaments policials), tenen com a objectiu atemorir els docents, coartar la seva llibertat d’expressió i generar un clima de sospita i terror. Atès que el poder judicial, arran de les seves actuacions contra el moviment independentista, o gràcies a la Llei Mordassa), no inspira prou confiança sobre la seva imparcialitat, podem afirmar que es busca, paradoxalment, acabar amb la llibertat de càtedra, precisament un dels drets que queda recollit a la Constitució espanyola. Es pretén així acabar amb la llibertat de pensament i coartar qualsevol debat necessari per a la conformació de la consciència crítica dels alumnes.

USTEC·STEs defensa que l’escola no està aïllada ni de l’entorn, ni de la societat ni del món on viu. L’alumnat pregunta, té les seves inquietuds, senten a casa les notícies que han colpit al nostre país i el món sencer. Com sempre ha fet, l’escola ha de continuar educant en valors crítics i donar eines perquè els futurs ciutadans puguin formar-se la seva opinió compartint-la amb els seus iguals, amb la conducció, com no pot ser d’una altra manera, dels i les docents.

Encoratgem, per tant, tots i totes les docents a continuar, com sempre han fet, parlant, debatent i consensuant posicionaments respectuosos amb les situacions que passen en la nostra societat des de la pluralitat dels diferents punts de vista que ens trobem a l’aula. Sempre amb les premisses inqüestionables: no-violència, democràcia i respecte, com sempre hem fet. No acceptem imposicions externes, ni insinuacions internes, de no parlar d’aquestes situacions per formar l’esperit crític dels i les futures ciutadanes.

Entenem també que el nostre professorat, el conjunt de la comunitat educativa o el nostre sindicat són espais plurals, fonamentats en la diversitat, també la ideològica, on conviuen diverses visions sobre com s’ha d’abordar el conflicte actual.

És responsabilitat de la nostra organització mantenir-nos al costat de la comunitat educativa, i molt especialment, dels docents que són o poden ser objecte d’agressions i amenaces jurídiques, administratives o de tota mena. Animem famílies, docents, treballadors, estudiants a resistir contra aquesta ofensiva antidemocràtica, a no deixar-se intimidar. Som un puntal de la societat i no permetrem aquesta deriva involutiva que pretén tornar-nos a moments històrics foscos. Demanem que fem sempre el que hem fet: discutir, parlar, intercanviar, dialogar i construir a cada moment, de manera compartida, els principis, continguts i cosmovisions que siguin el fruit de la democràcia.

I si bé, com a sindicat, entenem que el futur de Catalunya ha d’estar a les mans del que decideixin democràticament els catalans i les catalanes, sí que reclamem un model d’escola que té com a referents els valors republicans: una escola fonamentada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

USTEC·STEs (IAC) defensarà, sense descartar cap tipus d’acció, mobilització o vaga, el model d’immersió lingüística, que considerem el principal consens educatiu de tota la comunitat educativa, la societat i partits polítics catalans.

USTEC·STEs (IAC), 16 de novembre del 17.

dijous, 16 de novembre de 2017

Volen prohibir fins i tot l'humor.





















Tota la solidaritat amb l'Eduard Biosca, l'actor terrassencs que dóna vida al Senyor Bohigues al programa de ràdio "Versió Rac1", que ha estat denunciat per sindicats policials per un comentari humorístic de la presència dels cossos policials al famós piolin, el vaixell que avui ha marxat del port de Barcelona rumb a Itàlia.

L'Eduard no és l'únic humorista que s'enfronta a la justícia espanyola en els darrers temps. Des de Pepe Rubianes fa més de deu anys, fins a Joan Ferrús de la revista satírica "El Jueves" en l'actualitat, alguns estaments de la presumpta democràcia espanyola, mostren la seva animadversió a la llibertat d'expressió de molts artistes.

dimecres, 15 de novembre de 2017

El "temazo" del dimecres. Miguel Poveda - "El cant dels ocells".


Magnífica versió amb la veu del badaloní Miguel Poveda del clàssic popularitzat per un dels catalans més universals de la història, Pau Casals. Aquests dies s'ha tornat a sentir amb insistència per reclamar l'alliberament dels presos polítics catalans.


dimarts, 14 de novembre de 2017

39a Diada dels Minyons de Terrassa.



Programa d'actes:

Divendres, 17 de Novembre. COMENÇA EL CAP DE SETMANA DELS MINYONS!!! XXXIX DIADA DE LA COLLA
    • 20:00h Darrer assaig de la temporada
    • 21:00h Pregó DIADA dels Minyons de Terrassa
    • 00:30h Parlaments, animació i un pica-pica "diferent".
Dissabte, 18 de Novembre.
    • 12:00h Actuació de Vigília amb els Castellers de Caldes i el Minyons de Terrassa. Al Raval de Montserrat cantonada carrer Unió.
    • 18:00h Xocolatada i festa infantil al Raval de Montserrat
    • 19:30h Ball de gralles al Raval de Montserrat
    • 20:30h Correfoc pels carrers del centre amb Diables de Terrassa i La Pàjara que acabarà al nostre local.
    • 22:30h Monòleg "N-geminada" amb en "Raul Alcaraz"
Diumenge, 19 de Novembre. XXXIX DIADA DE LA COLLA
    • 8.45 Matinades. Sortida a les 8:45h. del CAP de la Maurina
    • 12:00h Actuació de Diada amb els Capgrossos de Mataró, els Castellers de Sant i els Minyons de Terrassa. A la Plaça Vella
    • 16:00h Dinar de Germanor i molt més. No us ho perdeu!!.
    • 21:00h Concert de Diada
      • Albercocks
      • Dalton Bang
      • Dj "3 de Pego"
        • Entrada de 2 € pet als no assistents al dinar.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Llums a la fosca nit dels presos polítics.

Vista de la manifestació des de l'escenari, amb el carrer Marina ple de gom a gom. (Foto: Diari de Girona)

























El dissabte passat milers (potser un milió) de catalans vam tornar a sortir al carrer per reclamar l'alliberament dels presos polítics catalans (Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Josep Rull, Xavier Mundó, Jordi Turull, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Joaquim Forn, Meritxell Borràs i Raül Romeva), empresonats per haver complert el mandat democràtic de milions de catalans. L'Estat feixista espanyol ens mostra, novament i crua, la seva cara més totalitària, antidemocràtica i repressora. No defallirem fins que els alliberin. No esteu sols. Visca Catalunya Lliure!!!

dissabte, 11 de novembre de 2017

Diari Ara: "El joc, una bona eina per aprendre".

Nens aprenent coses importantíssimes per a la vida.

John Locke deia que "els infants aprenen tots sols qualsevol joc que els interessi, i es converteixen en experts en aquest joc senzillament perquè els interessa". I encara deia més: "obligaria els infants a jugar fins que n’estiguessin tan farts que vulguessin alliberar-se’n i es refugiessin en l’estudi!".

(Article de Paloma A. Usó per a l'especial Criatures del diari Ara del dissabte 11/11/17).


Igual com quan una peça encaixa amb una altra i es crea una estructura sòlida, el joc infantil facilita un bon creixement de la criatura i que adquireixi coneixements de manera esglaonada. “El joc és la nostra manera innata de conèixer el món i d’aprendre. Ho portem de sèrie, igual que la curiositat, impulsora de l’atenció i de l’aprenentatge. Els mestres d’educació infantil ho saben molt bé! Aprofiten aquesta naturalesa curiosa dels infants per, a través de l’experimentació, acompanyar-los en el procés d’ensenyament i aprenentatge, de descoberta del món que els envolta i de les emocions”. Així ho explica la pedagoga Noemí Royes, directora pedagògica d’Edbuilding, de Sant Cugat del Vallès.

“Durant els primers anys de vida es produeixen un nombre molt important de sinapsis neuronals [aprenentatges]. Superada la infància es produirà la primera poda sinàptica. Simplificant-ho molt -detalla-, el cervell mantindrà només aquelles connexions que li siguin beneficioses. En aquest sentit, el repte, tant a casa com a l’escola, és que les experiències d’aprenentatge esdevinguin una cosa positiva i plaent. I el joc sembla tenir els ingredients necessaris perquè aprenentatge i plaer esdevinguin un tot”, destaca Royes, que és postgraduada en neuroeducació per la Universitat de Barcelona. A través del joc, a qualsevol edat, “desenvolupem habilitats socioemocionals, afrontem reptes, exercitem la creativitat, ens socialitzem i posem en pràctica habilitats comunicatives, i sovint també habilitats motores. Quan juguem, les hormones de l’estrès disminueixen (deixem a banda preocupacions) i el nostre cervell genera oxitocina (plaer), dopamina (motivació), serotonina (regulació emocional) i endorfines (felicitat). ¿Hi pot haver un còctel millor per a l’aprenentatge etern?”, es pregunta la pedagoga.

CONSTRUIR LA PERSONALITAT

El prestigiós creador de jocs de taula Toni Serradesanferm respon a partir de la seva experiència com a pare que de manera molt habitual ha introduït el joc de taula en el lleure familiar, a més de ser jugador i autor de jocs. “La llista de beneficis és inacabable: reforçament de les relacions socials, aprendre a perdre, aprendre a guanyar, estimular la creativitat i la imaginació, enriquir l’expressió oral, desenvolupar el pensament lògic, millorar la concentració i la capacitat de reacció, treballar el pensament abstracte, saber-se adaptar a l’entorn, aprendre a treballar en equip…”, enumera. “Però des del meu punt de vista, el joc, tant el simbòlic com el reglat, crea un marc pseudoreal on el nen pot experimentar d’una manera que en la realitat és totalment impossible. Aquesta vivència paral·lela és tan forta que l’aprenentatge que hi estableix és una base molt sòlida sobre la qual construirà la seva personalitat”, diu.
En el joc simbòlic, l’infant acostuma a crear espontàniament les seves experiències, ja que sorgeix del seu interès per imitar el que l’envolta. Però en el joc reglat el nen requereix la guia dels adults, dels pares: “Això implica un esforç per als pares i requereix treball i dedicació, de la mateixa manera que dediquem temps a ensenyar-los a caminar o a menjar”, raona l’expert.

Per tant, Serradesanferm ho té clar: “El joc és la millor eina que tenim els pares per formar i crear la personalitat dels nostres fills. Ningú ho podrà fer millor que nosaltres, però, a més, és tan important que no ens podem permetre deixar-ho en mans d’altres. Saber jugar els ensenyarà a saber viure. Els donarà les eines i els recursos que necessitaran a mesura que es facin grans”. El creador de jocs argumenta que “aprendre no consisteix només a assimilar coneixements, i encara menys avui en dia, quan tenim tota la informació a l’abast, amb internet. Però la capacitat d’adaptació, la resiliència, l’empatia, etc. de la criatura les haurà d’haver desenvolupat durant la infància. Són aprenentatges que no es poden ensenyar, s’han de viure en pròpia persona. El joc crea aquesta experiència personal”, rebla.
"El joc és la millor eina que tenim els pares per formar i crear la personalitat dels nostres fills"
Toni Serradesanferm - creador de jocs de taula

DINS DE LES RUTINES DIÀRIES

La psicòloga sevillana Rocío Rivero acaba de publicar el llibre 'Crecer jugando paso a paso' (Editorial Amat), una obra amb contingut pràctic per potenciar el joc dins de les rutines diàries. “El llibre ensenya a jugar amb els nens mentre se’ls dona menjar, se’ls banya, se’ls canvia el bolquer o es fa el passeig, amb elements que tots tenim a casa. Els pares o els educadors no hi han de dedicar un temps específic; del que es tracta és de saber estimular i potenciar el desenvolupament mentre es duen a terme les tasques del dia a dia”. “Aquest és el truc -reconeix- perquè la tasca d’estimulació no resulti pesada o no hi hagi temps per fer-la. Cal passar-s’ho bé amb els nens en les seves rutines mentre ells aprenen i també s’ho passen bé”, argumenta.

Per a Rivero és fonamental que els pares juguin amb els seus fills, perquè “aprendre és un procés de participació, interacció i col·laboració, mitjançant activitat i comunicació amb els altres”. “Les coses que fem diàriament amb els nens es converteixen en un moment perfecte per ensenyar tot jugant i potenciant el desenvolupament. A més, nosaltres podem estimular la creativitat oferint eines per crear”, explica.

La psicòloga detalla que el joc constitueix un element bàsic en la vida d’un infant i és necessari per al seu desenvolupament perquè a través del joc els nens busquen, exploren, comparteixen... “Es coneixen a ells mateixos i descobreixen el món a poc a poc. Jugar afavoreix la creativitat, les habilitats físiques, mentals, la cooperació i els hàbits”, conclou.

divendres, 10 de novembre de 2017

Recordant al gran Pepe Rubianes.


Avui, jornada de vigília de la gran manifestació que ha de tenir lloc demà a les 17 h. al carrer Marina de Barcelona per l'alliberament dels presos polítics catalans, m'ha vingut de gust recordar aquest petit "monòleg" improvisat que va fer l'humorista galego-català Pepe Rubianes al programa de l'Albert Om a TV3 l'any 2006, que li va comportar una querella i judici per ultratge a Espanya. Gran Pepe!

dijous, 9 de novembre de 2017

Rosa Cañadell: "Quin adoctrinament?"

Interessant escrit de l'exportaveu de l'USTEC, professora i psicòloga, Rosa Caadell per al Diari de l'Educació, al voltant del tema de moda dels darrers dies en el camp educatiu: l'adoctrinament.

L’escola catalana adoctrina, diuen. I jo penso… Doncs sí, l’escola catalana, igual que la de la resta de l’Estat i fins i tot d’Europa i potser de tot el món… adoctrina. Però no són les mestres, els professors i professores que adoctrinen, sinó que és tot el sistema educatiu: els currículums, les lleis, els decrets, els pressupostos, i tantes altres qüestions.

Però l’adoctrinament més gran i més clar no és pas el nacionalista, sinó el neoliberal.

¿O no és adoctrinar posar Amancio Ortega com a personatge a imitar en els llibres de text d’economia? ¿No és això ensenyar que l’important és fer diners encara que sigui explotant dones i criatures?

¿O no és adoctrinar, enviar empleats de la banca a fer classe d’Economia Financera explicant la necessitat de fer-se un pla privat de pensions o una assegurança de vida? ¿No és això ensenyar que qui no tingui diners no tindrà una jubilació perquè l’estat no li garantirà els seus drets?

¿O no és adoctrinar ensenyar Emprenedoria, que no és més que preparar els joves per un futur laboral en el que s’hauran de fer autònoms, o sigui, treballadors precaris, sense drets laborals, que les empreses contractaran quan els necessitin i els deixaran sense feina quan els hi convingui? Sense atur, ni seguretat social, ni pensió, ni res.

¿No és adoctrinar que en els nostres llibres de text no hi figurin mai totes les aportacions fetes per cultures que no són la occidental? ¿No és això ensenyar a ser supremacista envers totes les altres cultures que, segons diuen els llibres de text, no han aportat ben res a la humanitat? La ciència, les matemàtiques, la filosofia, la medicina, la democràcia, els drets humans… ¿Tot és obra i gràcia solament de la nostra cultura occidental?

¿No és adoctrinar, que les dones brillin per la seva absència en l’art, la ciència, la literatura, la història, els premis Nobel, i un llarg etcètera? ¿No és això un adoctrinament masclista?

¿No és adoctrinar explicar, com fan alguns centres religiosos, pagats amb els diners de tots i totes, que l’avortament és gairebé un assassinat, o que els homosexuals es poden curar?

¿No és adoctrinar en el més pur classisme que hi hagi centres educatius amb piscina i instal·lacions fabuloses on es concentra un tipus d’alumnat, mentre uns altres estan en barracots i amb una gran manca de recursos? ¿No és això preparar per acceptar, des de molts petits, que uns tenen més drets i més privilegis que els altres?

¿No és adoctrinar muntar un sistema on els centres, el professorat i les famílies han de competir entre sí? Fomentar l’individualisme i la competitivitat és un adoctrinament totalment funcional al sistema neoliberal.

¿No és adoctrinar elaborar, i pretendre que l’apliquin totes les escoles, un protocol per detectar possibles radicalitzacions islàmiques de l’alumnat susceptible de ser musulmà? No hi ha cap correlació entre les actituds que contempla aquest protocol (anomenat PRODERAI) i possibles atemptats terroristes. ¿No és assenyalar a tot l’alumnat provinent de països musulmans com a possible terrorista? ¿No és això un adoctrinament xenòfob i racista?

¿En quin programa oficial es parla dels desnonats, de les causes de la crisi, dels diners que s’han regalat als bancs, de les lleis laborals que fan que tants treballadors i treballadores continuïn siguent pobres? ¿On s’expliquen els negocis de les nostres empreses en els països anomenats pobres, que fan que aquests siguin cada cop més pobres? On s’expliquen les causes de la pobresa dels països i de les persones? ¿On s’explica per què els immigrants són il·legals perquè algú els negat uns papers? ¿On s’expliquen les causes de les guerres a l’Iraq, l’Afganistan, Síria… que fa que tantes persones es juguin la vida per entrar als nostre país fugint de la guerra i de la fam?

¿On s’explica que amb la crisi, els rics són cada vegada més rics, mentre els pobres són cada vegada més pobres? ¿On s’explica que els mateixos de parlen de pau estan venent armes als països perquè facin guerres? ¿On s’explica el perquè del canvi climàtic i la destrucció de la natura per poder fer més i millors negocis?

No senyors, el problema de l’educació no és el nacionalisme, el problema de l’educació és el neoliberalisme, la manca de pressupost públic i la segregació escolar.

I si, malgrat tot aquest adoctrinament, molts i moltes joves surten del sistema educatiu amb una certa consciencia social és, justament, gràcies a que són molts els docents que, malgrat tots els entrebancs, continuen pensant que la seva tasca és ajudar que l’alumnat tingui eines per entendre el món en què viu i pugui pensar en millorar-lo.

Fa ja massa temps que estem descuidant la funció ideològica de l’escola. Com si cada cop tot plegat fos més neutre. Però no hi ha neutralitat en un món tan desigual i tant cruel com el que estem vivint. I l’educació no pot estar fora del món real. L’educació no és solament donar eines instrumentals (competències, en diuen ara) perquè els joves s’adaptin al futur que els espera. No es tracta de preparar l’alumnat perquè s’adaptin a les necessitats de la societat del segle 21 (com diuen alguns plans d’innovació), sinó preparar-los per defensar-se i poder lluitar contra aquesta societat que es preveu cada cop més desigual, més individualista, més racista i més competitiva.

No oblidem que el capital, les empreses i els bancs, no tenen fronteres, tal i com estem veient aquests dies. I són aquests poders econòmics els que estan introduint a marxes forçades aquest adoctrinament. Volen l’escola al seu servei i volen que es transmetin els seus valors. Necessiten l’escola per adoctrinar els joves de demà.

Més enllà de la guerra de banderes i de la greu situació política del país, l’alumnat de Catalunya, exactament igual que l’alumnat de la resta de l’Estat, està patint un adoctrinament encobert que va més enllà dels nacionalismes i que afecta el seu futur i el futur de la societat.
Car ser-ne conscients, cal denunciar-ho i cal posar-hi remei.

dimecres, 8 de novembre de 2017

El "temazo" del dimecres. Pirat's Sound Sistem - "La lluita".


La lluita ens dóna el que el poder ens pren.
Digues a la gent que ens veiem pel carrer.

dimarts, 7 de novembre de 2017

100 anys de la Revolució Russa, la revolució proletària.
















Avui es compleixen 100 anys de l'esclat de la Revolució Russa.

Que el seu far ens guiï en la nostra revolució!

‘Homes i dones, els treballadors, sortien a milers, els ravals brunzidors vomitaven hordes grises i miserables. El Petrograd roig corria perill! Cosacs! Pel sud i pel sud-oest tots anaven rajant a través de carrers sòrdids cap a la porta de Moscou: homes, dones, infants, amb fusells, pics, pales, rotlles de filferro, cartutxeres sobre la roba de treball… Mai no s’havia vist una efusió d’una ciutat com aquella, tan immensa, tan espontània! Avançava igual que un torrent, companyies de soldats nascudes amb ells, fusells, camions, camionetes… el proletariat revolucionari defensant amb el pit la capital de la República de Treballadors i Camperols!’

(fragment de les cròniques del periodista nord-americà John Reed a "Deu dies que trasbalsaren el món", escrites al lloc dels fets).

dilluns, 6 de novembre de 2017

He mort el llop!!

Lluís Homar, en una imatge promocional de l'obra teatral.





















Ahir vaig anar a veure la versió del Pau Miró del clàssic d'Àngel Guimerà, Terra Baixa,  on en Lluís Homar interpreta tots els papers de la història. Una hora i quart arrapat a la butaca davant l'exhibició interpretativa del Lluís, el magnetisme brutal del text, i les belles cançons amb la hipnòtica veu de la Sílvia Pérez Cruz (gravades). Un conjunt genial per a la revisió d'aquest clàssic de la literatura catalana.

Sortint del teatre, no vaig poder evitar un pensament del possible paral·lelisme entre la peça i la situació política de Catalunya. Tinc molt clar qui representaria el Manelic, i qui el Sebastià.

MANELIC: (emportant-se-la a braços): Lluny de la terra baixa! (Perquè li obrin pas) Fora tothom! Aparteu’s-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!
(Ho va repetint cridant mentre s’allunya.)
 
Àngel Guimerà. Terra baixa.

dissabte, 4 de novembre de 2017

"La llibertat guiant el poble".

"La llibertat guiant el poble" (Eugène Delacroix, 1830).





























- Escolta Llibertat, vols dir que anem bé per aquest camí?

- Tingueu fe en mi. He acompanyat a milions de persones com vosaltres al seu destí.

- No, si no diem el contrari, però portem seguin-te ja fa temps i sembla que no arribem mai...

- Ja us vaig dir que el camí seria llarg i ple d'entrebancs.

- Dona, però ens podries dir més o menys quant ens resta?

- Ja gairebé hi som. Tingueu paciència.

- És que això ja ens ho has dit unes quantes vegades.

- No arribarem a Ítaca si abandonem. Ni un pas enrere.

- Mira, ara no comencis amb les dites històriques...

- Va, que ho tenim a tocar!!

- Doncs, som-hi. Res ens aturarà!!

Aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del mes d'octubre.

-

divendres, 3 de novembre de 2017

Santi Vila, el Conseller traïdor i mentider.


Us deixo aquest tall d'una intervenció del Santi Vila en un acte polític del PdCat, per si mai se li acudís tornar a presentar-se com a candidat per a qualsevol càrrec de les institucions catalanes. Al nivell de l'Ada Colau quan defensava amb discursos abraonats el referèndum i va acabar girant l'esquena i deixant que fos el govern de la Generalitat l'únic responsable de l'organització.

Mai més en nom de nosaltres.

#PolíticsMentiders

dijous, 2 de novembre de 2017

Llibertat presos polítics catalans!!!

Els Consellers Forn, Romeva, Bassa, Turull, Mundó, Rull i Borràs arribant a l'Audiència Nacional.






















Avui la (in)justícia espanyola ha tornat a dictar una sentència de presó contra representants polítics electes del govern de Catalunya, com en els anys més foscos de la dictadura de Franco. El vicepresident Junqueras, i vuit Consellers més han entrat a la presó per ordre de la jutge Carmen Lamela, reconeguda simpatitzant del PP i condecorada per la Guàrdia Civil.

Els sentiments de ràbia, indignació, impotència i ira que sentim molts catalans ara mateix, espero que es transformin en milions de vots favorables a la independència en les eleccions del proper 21 de desembre.

Tanmateix, crec que ha arribat l'hora que els catalans "esmolem les eines" i comencem a demostrar al govern tirànic de l'estat espanyol que malgrat no tinguem la força d'un estat, tenim la força d'un poble unit i combatiu.

dimecres, 1 de novembre de 2017

El "temazo" del dimecres. Madness - "Our House".


Un dels temes més populars i de major èxit comercial dels londinencs Madness va ser aquest "Our House", publicat l'any 1982 dins de l'àlbum "The Rise & Fall". Van aparèixer també en un capítol de la mítica sèrie de la BBC "Els Joves" tocant aquesta cançó. Estimulant ska-pop vuitanter de factura anglesa.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Diari Ara: "La segregació dels immigrants és més alta a les escoles que als barris".

Foto: Xavier Bertral (Diari Ara).

Contra la segregació, discriminació positiva: Els immigrants i altres alumnes amb necessitats especials haurien de tenir prioritat a l'hora de triar centre. Per altra banda, cap centre hauria d'acceptar la matriculació de més d'un 30-40% d'alumnat d'aquesta tipologia. Diuen que el Departament d'Ensenyament prepara una nova normativa de matriculació de cara al proper curs... a veure amb què ens sorprenen. No hi confio gaire en la voluntat real de garantir un sistema equitatiu, i amb igualtat d'oportunitats... 

Tot i que el barri de Barcelona on es troba té un 20% de població immigrant, l’escola pública Sol -nom fictici- en registra un 95%. Les altres escoles del barri tenen un percentatge d’immigració al voltant del 30%. Aquest cas d’una de les escoles de Barcelona amb més immigració exemplifica que a Catalunya la segregació escolar és superior a la segregació residencial, tal com apunta l’informe Polítiques de tria i assignació d’escola: quins efectes tenen sobre la segregació escolar?, elaborat perIvàlua i la Fundació Jaume Bofill. 

“En un mateix territori (barri, districte) algunes escoles concentren alts percentatges d’immigració i alumnes amb recursos econòmics baixos d’una manera que no reflecteix la realitat de l’entorn”, apunta l’informe, que alerta que això dificulta la “igualtat d’oportunitats”. 

L’informe subratlla que la concentració de l’alumnat amb dificultats socioeconòmiques en certes escoles dificulta la millora educativa. “Quan es produeixen aquestes concentracions es genera desigualtat educativa i això implica menys expectatives docents, menys recursos familiars per acompanyar l’escolaritat dels infants o menys referents positius”, avisa el text, que considera que això és “un problema per a la cohesió social”. Consegüentment, aquest fet genera una “reducció de l’efectivitat global de la xarxa” d’escoles, afegeix. 

Després d’haver revisat els resultats de 23 avaluacions fetes arreu del món sobre l’impacte de diferents polítiques, l’informe recomana canvis a l’hora d’establir les zones escolars, que són cadascuna de les àrees dins les quals les famílies poden escollir l’escola segons on viuen. El consell de l’informe és que les zones siguin de mida mitjana i que les famílies tinguin un ventall de centres de proximitat ampli i divers. La directora de recerca de la Fundació Jaume Bofill, Mònica Nadal, sosté que caldrien zones escolars més “heterogènies” a Barcelona i més campanyes d’informació entre famílies per combatre rumors contra certes escoles. 

L’autor de l’informe i analista d’Ivàlua, Miquel Àngel Alegre, recorda que si les zones escolars són massa petites, “se solapen la segregació urbana amb la segregació escolar, i fins i tot s’augmenta”. “Com que els pares amb més accés a la informació sabran empescar-se-les per anar a certes escoles, les famílies més desfavorides es concentraran a les altres”, explica Alegre. 

Segons l’informe, també es potencia la segregació si se suprimeixen les zones escolars. “No totes les famílies tenen capacitat de desplaçar-se a les escoles que més els agradarien”, explica l’autor de l’informe, que afegeix que sovint les famílies desfavorides valoren més la proximitat “per una qüestió de recursos i de disponibilitat a l’hora de mobilitzar-se”. 

Una altra de les recomanacions de l’informe és la implantació de quotes màximes o mínimes per a col·lectius específics dins de les escoles. “Aquestes polítiques tenen l’objectiu d’equilibrar la composició social de les escoles, i poden ser efectives quan defineixen quotes mínimes o màximes ajustades al pes poblacional dels col·lectius a equilibrar”, apunten els autors de l’informe, que afegeixen que cal que s’adaptin “a la realitat poblacional del territori”. 

Un altre dels punts que generen segregació són els costos extra de l’escolarització, com els llibres de text, el material, l’ampa i les excursions, entre d’altres. Davant d’aquest fet, l’informe recomana que les famílies amb menys poder adquisitiu rebin ajudes per al pagament de costos indirectes de l’escolarització, com el transport i el menjador, entre d’altres. 

Un altre dels problemes que té el sistema escolar és que sovint es posa etiquetes equivocades a algunes escoles, que fan que els pares no vulguin inscriure-hi els seus fills. Aquests rumors causen que aquelles escoles es quedin sense demanda. Com a solució, l’informe recomana “accions comunicatives per part de l’administració per acompanyar les famílies en el procés de tria de centre”.

Normativa per al curs 2018-2019

Per combatre els guetos, el departament d’Ensenyament i el Síndic de Greuges estan preparant una normativa que entrarà en vigor el curs 2018-2019. Tot i que encara es desconeix en què consistirà en la seva totalitat, algunes de les mesures seran el seguiment de les assignacions de plaça escolar i la limitació de les matrícules fora del termini en centres socialment desfavorits, entre altres mesures.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Jordi Ballart: mentider, indigne, traïdor!

L'Encara alcalde Jordi Ballart.




















Com a terrassenc us he de reconèixer que sento una profunda vergonya i un gran fàstic, pel fet què la meva ciutat tingui un alcalde com el Jordi Ballart. Un paio que va girar l'esquena al govern de Catalunya, i de passada a milers de terrassencs, en l'organització del referèndum del dia 1 d'octubre, i que dies després va declarar en una entrevista al Diari de Terrassa que dimitiria com a alcalde i abandonaria el seu partit, el PSC (ajjjj), en el supòsit que el PSOE acabés donant suport a l'aplicació de l'article 155 contra l'autogovern de Catalunya, cosa que es va fer efectiva, amb la seva aprovació, el passat dissabte a la cambra del senat (malgrat el senador català del PSC, l'expresident Montilla, abandonés l'hemicicle per estalviar-se la vergonya).

Doncs bé, ja han passat tres dies de l'aprovació del 155 i molts terrassencs encara esperem que el senyor Ballart dimiteixi per dignitat, coherència i honestedat. Però van passant els dies, i les informacions que arriben no apunten pas a que l'alcalde tingui la intenció de dimitir. Avui s'ha fet públic que ha decidit trencar el pacte de govern amb el PdCat, i continuar governant en minoria.

Sincerament, m'havia cregut que l'alcalde Ballart era una persona honesta i digna. Les seves darreres accions polítiques em demostren que estava molt equivocat. Indigne.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Els carrers seran sempre nostres?



Reportatge "Quan els carrers eren dels nens" del periodista Guillem Carreras per a la revista digital "Tornaveu". Interessant anàlisi dels canvis socials, i educatius, que ha patit la nostra societat en els darrers 50 anys. Resum: "la canalla ja no té llibertat  per desenvolupar-se. Viu contínuament educada, ja sigui en els centres educatius o en les activitats extraescolars".


Per què ja els nens han deixat d’encendre fogueres de Sant Joan? Per què ja no van a recollir i amagar les fustes uns dies abans, driblant les prohibicions que tradicionalment els cossos policials havien imposat? Per què molts d’ells ni tan sols surten a tirar petards durant la nit més curta de l’any? La ciutat de les fogueres – Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona (Pol·len Edicions) recull les conclusions d’un estudi liderat per l’Institut Català d’Antropologia i l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. La presentació del llibre al Museu de les Cultures del Món, dimecres 19 d’octubre, va comptar amb les intervencions de Josep Fornés (prologuista), Manuel Delgado (director equip de recerca) i les editores Helena Fabré i Marta Contijoch.
 
Sant Joan com a símptoma de la pèrdua de la llibertat infantil
Paradoxalment, Fornés va començar a respondre els interrogants plantejats en l’inici d’aquesta crònica parlant sobre aigua. “Com tots heu vist, avui plovia a bots i barrals a la ciutat de Barcelona. Mentre esperava el bus que m’havia de portar aquí, he decidit aixoplugar-me en l’entradeta d’una botiga que hi ha davant la parada. Doncs bé: tot i que no molestava el pas, ni hi havia ningú a dins, ha sortit el propietari i m’ha fet fora”. Una anècdota que demostra la privatització que els carrers han viscut els darrers cinquanta anys.

“Aquest llibre—va concloure el director del Museu Etnològic—parla d'un temps en què la frase els carrers seran sempre nostres no era un eslògan polític, sinó una realitat palpable. No pertanyien a botiguers, la policia urbana o els propietaris de bars, sinó a la gent”. Durant els dies anteriors i posteriors a la revetlla, els nens els capitanejaven i n’esdevenien els amos absoluts. Tot i que se’ls perseguia i emplaçava a no encendre les fogueres, ells desobeïen. Malauradament, va lamentar Fornés, la canalla ja no té llibertat  per desenvolupar-se. Viu contínuament educada, ja sigui en els centres educatius o en les activitats extraescolars. “És una problemàtica ideològica. Els nens tenen un excés de consciència que els empeny a l’autorepressió. La nostra societat ja no transforma els nens en ciutadans, sinó els alumnes en súbdits”, va resumir.   

La Barcelona dels anys 50 i 60, va recordar Manel Delgado, ja estava plenament urbanitzada. No es pot apel·lar a aquest factor per explicar la desaparició de les fogueres: “No és veritat—va apuntar— que després de la guerra civil ja haguessin desaparegut les fogueres. Durant la meva infància, se n’encenia una a cada cantonada de Barcelona. També ens perseguien i se’ns emplaçava a no encendre fogueres, però nosaltres ens conjuràvem i les fèiem igualment”. El carrer seguia sent un espai per a l’autonomia infantil i el desenvolupament personal. Delgado va denunciar la filosofia promoguda per l’escoltisme, que prioritza la correcció sobre la llibertat, i en conseqüència també el control sobre la virtut: “Els meus amics i jo ens divertíem perseguint i apedregant gats. Així vam créixer. Ara els nens són supervisats contínuament. S’han creat espais compartimentats exclusius per a ells”. No és estrany, va concloure, que molts adolescents s’apoderin de les platges i facin botellón als carrers: "Volen venjar-se d’una infantesa que els hi ha estat robada”.

La percepció del carrer com un espai perillós

La ciutat de les fogueres ha estat possibles gràcies a l'impuls de l'Institut de la Cultura de Barcelona, Vilaweb i l' extensa investigació de tretze investigadors a tots els barris de la ciutat: “213 persones ens han cedit informació. Quan els hi parlaves sobre les fogueres de Sant Joan, se’ls hi il·luminava la mirada. T’adonaves que revivien de cop tota la seva infància”, va apuntar Helena Fabré. Gràcies a aquest treball de camp, complementat amb la recerca a l’hemeroteca dels mitjans de comunicació entre 1940 i 1980, així com referències literàries del període de postguerra, s’ha pogut corroborar que l’encesa de fogueres era habitual a Barcelona durant totes aquestes dècades. Per altra banda, l'estudi també ha permès descobrir que no tots els infants vivien les fogueres de la mateixa manera. A les nenes, va destacar Fabré, se’ls inculcava molta més por a participar-hi.
La progressiva desaparició de les fogueres de Sant Joan tampoc pot explicar-se pels decrets de les autoritats franquistes. Tal com ja revelen els escrits del baró de Maldà, tampoc abans havien estat permeses.   “La veritable raó—va exposar Contijoch—és la percepció del carrer com un espai vulnerable”. La progressiva desconfiança envers l’altre, i en conseqüència la concepció de l’espai públic com un lloc perillós, van afectar el conjunt de la ciutadania, però especialment la infància.

En paral·lel a aquest procés de destrucció dels lligams comunitaris, accentuat a partir dels anys 60, es  viu un procés d’institucionalització de la mateixa festa. A partir dels anys 80, amb la recuperació de la democràcia, la Flama del Canigó comença a celebrar-se amb plena normalitat. Una dinàmica que, segons apunten els autors de l’estudi, contribueix a desincentivar la participació de la canalla en l’encesa de fogueres. Si a mitjans del segle XX se n’encenien més de 800, l’any 2017 la xifra s’havia reduït a 27. Recuperar les fogueres de Sant Joan, van concloure els quatre interventors, serà impossible fins que els ciutadans no tornin a apoderar-se dels carrers.

divendres, 27 d’octubre de 2017

Proclamada la República Catalana!

Eufòria independentista al Passeig Francesc Macià de Barcelona amb la proclamació de la República Catalana.





















Aquesta tarda a les 15:27 hores, la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha proclamat solemnement la nova República Catalana, després d'una votació en seu parlamentària dels diputats dels grups de JxSí, CsQP, i la CUP. Els grups de C's, PSC i PP han abandonat l'hemicicle abans de la votació, que ha deixat un resultat de 70 vots a favor, 2 abstencions, i 10 vots en contra. Així doncs, el Parlament sobirà de Catalunya, obeint el mandat del poble expressat en el Referèndum del passat 1 d'octubre, proclama la independència de Catalunya respecte d'Espanya, i la creació del nou estat en forma de República.

Visca la República Catalana!!!

dimecres, 25 d’octubre de 2017

El "temazo" del dimecres. Aspencat - "Música naix de la ràbia".


Els valencians Aspencat han decidit fer una aturada després de 12 anys de carrera i sis àlbums a les esquenes. El passat cap de setmana van realitzar els darrers concerts de comiat a València i a Barcelona. El seu rap combatiu barrejat amb sons reggae i drum and bass han fet ballar a milers de persones arreu dels països catalans i part de l'estranger. Els trobarem a faltar, però sempre ens quedaran les seves cançons.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Demà tots a l'Ajuntament a dir alt i clar que no ens tocaran l'educació!


Com a docent del Departament d'Educació de Catalunya no reconeixeré l'autoritat de cap gestor que no sigui nomenat pel govern legítim de Catalunya, i rebutjo la voluntat del govern espanyol d'intervenir el govern de la Generalitat.

Prou mentides. Prou manipulació. Prou generar odi i crispació.

Demà tots a defensar l'escola catalana davant dels ajuntaments.

No ens toqueu l'educació. No ens toqueu els collons...!!

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Llibertat Jordis, presos polítics catalans!!

Capcelera de la manifestació per l'alliberament dels Jordis ahir al centre de Barcelona. (Foto: Ara)
















Ahir els demòcrates (450.000 segons la Guàrdia Urbana) vam haver de sortir novament als carrers de Barcelona per exigir l'alliberament dels dos presos polítics catalans per part l'estat espanyol. El Jordi Sánchez (ANC) i el Jordi Cuixart (Omnium) són, injustament i indigna, a la presó madrilenya de Soto del Real des del passat dilluns, mentre centenars de delinqüents corruptes del PP, campen impúdicament lliures.

#LlibertatJordis

Això no ho atura ni Déu!

Seguim!

Ni un pas enrere!


dissabte, 21 d’octubre de 2017

Criatures diari Ara: "Crònica d'una revolució pedagògica".



I pensar que fa un segle eren més revolucionaris educativament parlant que avui en dia... aquí la clau: "una formació integral als alumnes a partir d’un ensenyament individualitzat i participatiu".

(Article de Laura Pinyol aparegut a l'especial Criatures del diari Ara d'avui dissabte).

La Universitat de Barcelona, a través del seu departament de teoria i història de l’educació, acaba d’editar en facsímil els 14 números de l’any 1922 del Diari de Vilamar, una experiència pedagògica pionera de la Catalunya noucentista. Prologats per Jordi Brasó, l’investigador que ha basat la seva tesi doctoral en aquest període, mostren el conjunt d’iniciatives culturals, experimentals i socials que es van desenvolupar a la colònia de la Primera República Escolar de Vilamar, creada l’any 1922 a Calafell, i que van ser un testimoni i un referent de la modernitat pedagògica del país.

Aquestes estades eren enteses com unes vacances d’estiu per a infants, amb un objectiu doble: d’una banda, complementar l’acció educativa amb la formació a l’aire lliure i, de l’altra, aprofitar els beneficis naturals, com l’aigua i el sol, per a la prevenció o recuperació de la tuberculosi, molt habitual en els infants de l’època. “Un model que s’anteposava a l’aprenentatge memorístic i fomentava l’experiència”, avança Jordi Brasó, professor i investigador de la Facultat d’Educació, que ha fet la seva tesi doctoral sobre ' El joc, un element clau per a la història de la renovació pedagògica' valent-se, precisament, d’aquesta experiència. De fet, els números de la publicació els va trobar en una llibreria de vell i va ser com “trobar un tresor”. Però què tenen d’especial?

El Diari de Vilamar va ser l’òrgan de la República d’Infants de Vilamar, promoguda el 1922 per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona al municipi marítim de Calafell. Va ser la primera -i la més paradigmàtica- colònia escolar que es va establir a l’estat espanyol, organitzada com una ciutat ideal on convivien tres-cents nens i nenes amb una vintena de mestres. Es pretenia l’autogovern dels infants i l’educació cívica dins d’una estructuració jeràrquica: l’individu, el cap de casa, l’alcalde de barri i el president, tal com funciona una societat democràtica ideal. En aquesta organització també hi havia funcionaris i els oficis que calen per mantenir viva la ciutat, tots escollits també de manera democràtica, “com els missatgers o els grups de redactors”. Oferia, doncs, una formació integral als alumnes a partir d’un ensenyament individualitzat i participatiu.

Va ser una experiència innovadora que va entusiasmar diferents sectors, tant del camp educatiu com del polític, i també va despertar recels i suspicàcies en sectors conservadors, que la trobaven una experiència “massa revolucionària”.

UNA PETITA REVOLUCIÓ

El diari es va publicar entre el 29 d’agost i el 14 de setembre del 1922. Al llarg dels catorze números es descrivia la vida a la colònia i s’oferia un testimoni únic de la tasca d’autogestió, reflexió i autonomia dels alumnes, que aprenien a partir de les seves vivències, amb un sentit experimental i de recerca. Per exemple, obria la portada del dia 11 de setembre una ressenya de l’excursió que havien fet uns dies abans i en què A. Estradera escrivia: “A les 4 de la tarda dotze nois i dotze noies estàvem preparats per sortir d’excursió junt amb el Sr. Vergés i el Sr. Barbat. Començàrem el camí passant per vora la platja, on veiérem unes barques pescadores que semblaven bergantins [...]. No pensàrem més que amb els prismàtics per veure de més a prop aquell formós panorama que d’allí es divisava; ens posàrem amb fila i un per un anàrem veient la bellesa que té la naturalesa”.

El director de l’Escola del Mar, Pere Vergés i Farrés, va rebre l’encàrrec de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona de responsabilitzar-se de les estades d’estiu i de dirigir-les. Ho va fer l’any 1922, i del 1930 al 1932. Artur Martorell el va substituir del 1923 al 1929, i el professor de música Enric Gibert del 1933 fins al tancament de la colònia, el 1939. Com exposen els mateixos alumnes redactors en la presentació del primer número, el diari tenia la finalitat d’informar les famílies, els amics, les entitats, etc. del dia a dia de la colònia, i també d’esdevenir l’element d’unió de tot el conjunt d’iniciatives culturals, experimentals i socials que s’hi feien.

En aquest sentit, l’objectiu de la reedició en facsímil és “reivindicar els models pedagògics d’alta qualitat i repercussió internacional que van crear els mestres catalans del primer terç del segle XX, molt superiors a les propostes renovadores que s’imposen actualment”, assegura Brasó.

dijous, 19 d’octubre de 2017

Magnífica resposta de Joan Mena (Comuns) al catalanòfob Toni Cantó (C's).


Interessant discurs en defensa de l'escola catalana del diputat Joan Mena (En Comú Podem) davant l'intent deplorable, carregat d'odi i catalanofòbia, per part del grup parlamentari de C's al Congrés dels Diputats, en boca del diputat, exactor, Toni Cantó, que va defensar la proposta de moció perquè el Congrés prengués mesures contra l'adoctrinament dels alumnes a Catalunya. 

Afortunadament i digna, la proposta no va tirar endavant gràcies als vots desfavorables de tots els grups parlamentaris, excepte el PP, que va preferir abstenir-se, potser per allò que no van ser ells qui van presentar la moció (i més tenint en compte les declaracions d'alguns destacats membres d'aquest partit darrerament)...

Realment, fan molta basarda aquests polítics que basen la seva raó de ser en l'anticatalanisme i en l'exaltació de les pulsions espanyolistes més exacerbades. Per a ells, tot s'hi val contra Catalunya per un grapat de vots més.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

El "temazo" del dimecres. KOP - "Freedom".


Avui li vull dedicar el "temazo" dels dimecres a dos valents patriotes i demòcrates empresonats per l'estat feixista espanyol pel sol fet de mobilitzar a la gent, pacíficament i cívica, a favor d'un ideal polític.

Cridem ben alt i clar, com el Juanra de KOP:

LLIBERTAT!!!

dimarts, 17 d’octubre de 2017

L'Estat tirà espanyol empresona els dissidents.

Jordi Cuixart, president d'Omnium, i Jordi Sánchez, president de l'ANC.






















Finalment, la jutge de l'Audiència Nacional, la ultradretana Carmen Lamela, ha enviat a la presó als presidents d'Omnium (Jordi Cuixart) i de l'ANC (Jordi Sánchez) sota l'acusació d'un delicte de sedició. Ahir al vespre entraven presos a la presó de Soto del Real de Madrid, i a Catalunya, milers de catalans es manifestaven sorollosament, amb cassolada inclosa, a les places de moltes viles. A Terrassa, prop de mig miler de persones ens vam concentrar davant de l'Ajuntament, amb cares de gran indignació i ràbia. Crits de "llibertat", d'"independència" i que "no esteu sols"...

L'Estat continua donant mostres del seu "talant" negociador, i entre l'independentisme es palpa un atipament ja d'esperar que algú, a Europa o a l'estat espanyol, mogui un dit per fer possible una negociació o una mediació. Cal aplicar la DUI d'una vegada per totes perquè la comunitat internacional comenci a donar-nos el tracte d'estat, i l'assumpte deixi de ser una qüestió interna de l'estat espanyol. Com més triguem, més ens exposem a que continuïn detenint i empresonant els nostres.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Richard Gerver: “Hay demasiadas modas pasajeras en la educación”.

Richard Gerver (Foto: El País).


Sale al escenario a insuflar ánimos. Y Richard Gerver (Londres, 1969) logra arrancar carcajadas en una sala donde centenares de profesores siguen sus charlas sobre innovación educativa. Doctor en Educación por la Universidad de Derby, escritor y asesor en temas de educación del Gobierno británico, este profesor saltó del aula al reconocimiento internacional por su trabajo como director de un colegio donde aplicó un exitoso plan para motivar a alumnos y docentes y combatió el alto índice de fracaso escolar. Es discípulo de Ken Robinson, uno de los pensadores educativos más solicitados. Como él, Gerver defiende que las escuelas se han centrado demasiado en lo académico y están reaccionando “con excesiva lentitud ante los cambios del mundo”. Recientemente estuvo en Zaragoza en una convención sobre innovación educativa organizada por el Gobierno de Aragón, donde se realizó esta entrevista.

Pregunta. Si fuera ministro de Educación, ¿por dónde empezaría?
Respuesta. Hay que aprender qué necesitan nuestros chicos para convertirse en seres humanos de éxito. Conversaría con educadores, empresarios, padres, estudiantes... Trabajaríamos para diseñar un sistema educativo acorde.
P. ¿Los políticos no hacen eso tan sencillo que usted propugna?
R. No, porque siempre viven en el corto plazo, para ganar las siguientes elecciones. Y muchos padres, aunque quieren lo mejor para sus hijos, creen que esto consiste en la misma receta que ellos recibieron. Pero el mundo ha cambiado. Lo que valía hace 20 años ya no vale.
P. ¿Hay países que lo estén haciendo?
R. Los más jóvenes. En parte de América Latina, por ejemplo Colombia. Parte de Asia también. Hasta China se ha dado cuenta de que el sistema tradicional no funciona para el futuro. Y los países escandinavos, por supuesto.
P. ¿Qué es innovar en la escuela?
R. Necesitamos un sistema educativo que siempre cuestione sus procesos. Innovar sugiere un gran momento de transformación, pero no puede hacerse demasiado rápido.
P. A veces se propugnan cambios sin suficiente evidencia científica.
R. Trabajar en el desarrollo del ser humano es algo complejo. Por un lado, no podemos esperar a tener un 100% de evidencia antes de cambiar algo pero, por otro, hay demasiadas modas pasajeras en educación. Muchas ideas que suenan fantásticas no promueven cambios. Tenemos que ser capaces de generar nuevas ideas y ponerlas a prueba.
P. ¿Puede la tecnología sustituir a los libros de texto?
R. El problema es cómo los usamos. Si los profesores solo siguen el libro, se están perdiendo el elemento personal. Si todo lo que hacemos es cambiar los libros por tecnología y usarla del mismo modo se trata simplemente de otra forma de cometer el mismo error.
P. ¿Qué papel cree que deben jugar los exámenes?
R. En España o Inglaterra son la razón de ser de la escuela. Esto tiene que parar. La educación no va de aprobar exámenes, sino de desarrollar a los jóvenes para que tengan éxito.
P. ¿Cómo medir entonces el progreso de los alumnos?
R. Los profesores no necesitan los exámenes para eso. Seamos serios. Están evaluando a sus alumnos todo el tiempo. Los exámenes existen porque les gustan a los políticos y los piden los padres. Pero, en realidad, como herramienta, obstaculizan la educación, no la mejoran. La OCDE señala que los países con sistemas que se centran en exámenes son en los que los chicos tienen más dificultades para encontrar un trabajo. Esto se debe a que la educación no está enfocada a su desarrollo, sino a prepararlos para un examen.
P. En España es recurrente también el debate sobre los deberes.
R. La primera pregunta es para qué ponemos a los niños a hacer deberes. Los deberes tradicionales suponen normalmente tenerlos sentados en una mesa haciendo ejercicios durante dos o tres horas. No hay evidencia que indique que los deberes tradicionales supongan una diferencia en la educación de los niños. ¿Son realmente un valor o es algo que hacemos porque siempre lo hicimos?
P. ¿Considera que no tienen sitio en la educación?
R. No, lo que digo es que me gustaría ver deberes de otro tipo, que se permita a los chicos investigar cosas que les interesan. Hay gente que piensa que la escuela es como una versión del purgatorio. La infancia debería ser mágica y excitante. Los niños nacen aprendiendo, son curiosos. Y conforme se van haciendo mayores son cada vez menos entusiastas. Tenemos que preguntarnos por qué pasa esto y dejar de culpar a los niños. No puede ser que todo siga igual solo porque nosotros nos aburriésemos en la escuela.
P. Los adultos se aburren a veces. ¿No cree que la escuela debería enseñar a soportarlo?
R. No digo que los niños tengan que estar pasándolo bien todo el tiempo. Aprender es un trabajo duro porque tienes que retarte a ti mismo. Pero, ¿por qué tenemos que hacer de la escuela algo tan duro durante tanto tiempo? Aún no trabajan, son solo niños. Y lo que sí sé es que los niños felices son los que más y mejor aprenden.
P. Hay familias con más recursos que otras. Un alumno puede ser un apasionado de la literatura porque ha tenido la suerte de que sus padres le hablaran de Dante, mientras que otro no ha tenido esa ventaja en casa. ¿Los métodos innovadores contemplan este desequilibrio?
R. Por supuesto. La educación no solo ocurre en la escuela y no solo tiene que ver con el conocimiento, sino con exponer a los niños a nuevas experiencias, llevarlos a galerías de arte o al ballet… Si todo lo que haces en el colegio es enseñar en un aula y con libros, los niños que tienen estas experiencias en casa siempre estarán por delante de los chavales que no tienen esas oportunidades. Parte del trabajo de los profesores es dar a estos alumnos lo que otros ya tienen en sus casas. Si enfocas tu currículo en hechos factuales y exámenes, los profesores no tienen tiempo de ayudar a desarrollar otras cualidades en los niños.
P. ¿Usted a qué escuela fue?
R. Fui a una escuela privada, mis padres eran ricos. Lo interesante es que no fue mi calidad académica la que me ayudó a tener éxito, sino mis habilidades sociales. El hecho de tener la confianza para hablar con gente, de adaptarme a situaciones diferentes, mi experiencia en el campo de las artes, de los deportes, los viajes, los sitios diferentes que vi por el mundo. No es que los niños no tengan que saber matemáticas, lengua, ciencia, historia… Pero el sistema tradicional se centra solo en estas cosas en lugar de en el desarrollo completo.
P. ¿Qué cambios importantes ha notado en las escuelas desde que empezó a hablar de innovación?
R. He visto evidencias de lo que hablo tanto en educación como en el mundo laboral. Muchos padres españoles soñarían con que sus hijos trabajasen en Google o Apple. Yo he trabajado con ellos y sé lo que buscan. No estoy intentando ser liberal o revolucionario. Yo también quiero que nuestros hijos tengan la oportunidad de crear las próximas Google y Apple.
P. ¿Y por qué su forma de entender la educación aún no es mayoritaria?
R. Hay muchas razones. Una, la transformación cultural no pasa rápido. La sanidad ha cambiado a lo largo de un siglo, paso a paso. Eso no da miedo. Lo que da miedo en educación es que aún estamos en el punto de partida y lo que vemos es la diferencia entre donde estamos y donde queremos estar. Es duro y se necesita un cambio masivo. Eso asusta.
P. España lleva lustros instalada en el debate de cómo atraer a los mejores profesores al sistema.
R. Uno de los retos en países como España es que la educación no disfruta de un estatus social alto. A los profesores no se les paga bien y muchos piensan que es algo que haces si no se te dan muy bien otras tareas, aunque el dinero no es la principal razón. La confianza es lo más importante. Y la admiración. Necesitamos que a los profesores se les mire como a Cristiano Ronaldo o a Messi.
P. Quienes critican la innovación educativa señalan que hay profesores, como usted, que salen del aula para convertirse en ponentes internacionales ya no vuelven a las clases.
R. No hice nada como profesor o como director para convertirme en famoso. Lo hice porque creía que era lo mejor para mis estudiantes. Cuando mi escuela fue conocida, tuve la oportunidad de probarle a la gente que había otra manera de hacer. El día que decidí dejarla fue el más difícil de mi vida, lloré cuando mandé mi carta de renuncia. Antes tenía influencia sobre 30 niños. Ahora doy conferencias por todo el mundo y puedo haber ayudado a más de un millón. Mi argumento es que nunca dejé la escuela, ahora tengo el privilegio de influir en un millón de alumnos. Tengo mucha suerte, pero echo de menos a mis chicos cada día.
P. ¿Cómo educó usted a sus hijos?
R. Fueron a la escuela pública, que es donde nosotros enseñamos [su mujer es directora de centro]. Tienen una educación muy sólida. Mi hijo tiene 16 y la chica, de 21, se prepara para ser maestra. Los dos tienen confianza suficiente para perseguir sus sueños. Son muy felices.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Passen els anys, però el feixisme no passa.

Francesc Ferrer i Guàrdia - Lluís Companys i Jover.


























Fa 77 anys el govern feixista colpista del dictador Franco afusellava al castell de Montjuïc al President electe de la Generalitat, Lluís Companys, per haver proclamat l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola.

Trenta-nou anys i dos dies abans, moria també afusellat pel mateix estat espanyol i al mateix tràgic escenari, el pedagog llibertari, Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna. Se'l culpava d'instigar els fets de la Setmana Tràgica, i d'"adoctrinar" els alumnes en el lliurepensament i l'esperit crític, i d'allunyar-los de la religiositat.

Quan escolto discursos com els del portaveu del govern espanyol, Pablo Casado, amenaçant al President Puigdemont amb un final com el del President Companys de no rendir-se i acatar la legislació espanyola, o al líder del PP a Catalunya, Xavier Garcia Albiol, acusant l'escola catalana (i per defecte els seus mestres i professors) d'adoctrinament i d'inoculació de l'odi a Espanya, m'adono, amb major claredat si cap, que el feixisme no va morir el 20 de novembre del 1975. Continua ben viu i, el què és més trist, amb un suport molt ampli arreu de l'estat.