David Castillo: "Infància exhibida".

Doncs allò que deia en un post anterior d'algunes coses que no m'agradaven de l'escola, en David Castillo, mestre d’Educació Infantil i director de la Llar d’Infants Pública Sant Nicolau de Sant Andreu de Llavaneres, en desenvolupa una de forma argumentada.

Des de fa uns dies, i coincidint amb el final del curs, a les portes d’algunes escoles es veuen famílies esperant neguitoses: cues llargues que no s’acaben mai, plenes d’emoció, nervis i expectatives… Tothom espera i té preparat algun dispositiu que li permeti captar una imatge, un vídeo… La nit abans han tret aquella càmera gran que van comprar fa temps i que sovint no fan servir, n’han carregat les bateries i n’han netejat la lent, s’han assegurat que la targeta de memòria és buida…

Les famílies d’una llar d’infants esperen a les portes del teatre més important de la ciutat, després d’haver ingressat una quantitat de diners indigna per pagar la disfressa que portarà el seu fill i l’entrada. Mares, pares, àvies, avis… esperen que obrin les portes per ocupar la seva localitat…

Diumenge al matí, a les portes d’una escola de Barcelona, una cua llarguíssima de famílies d’infants que han escollit fer una extraescolar qualsevol i que provenen de diferents escoles de la zona esperen des de fa més d’una hora que obrin les portes per buscar algun dels pocs llocs lliures amb ombra que hi ha disponibles…

… tot està preparat per a l’espectacle

«El temps és un bé escàs a les escoles i les llars.» Possiblement aquesta és una afirmació amb la qual tots els que treballem en el món de l’educació estaríem d’acord. Ens falta temps per dissenyar noves situacions educatives, per revisar els processos documentats amb altres companyes i companys, per reflexionar en equip, per elaborar documentacions, per fer els informes, per poder tenir més trobades amb les famílies en les quals construir el projecte de la nostra escola… Més temps! Però en realitat no es tracta només d’una qüestió de quantitat, sinó també de prioritzar l’ús que fem del temps en coherència amb el projecte educatiu que estiguem construint i amb el concepte d’infant que es troba al seu centre. 

Els educadors i educadores, els i les mestres i els monitors i monitores han centrat tots els esforços a triar les músiques, crear les coreografies, ensenyar i fer repetir els moviments des de fa molt de temps… massa temps!

Aquesta realitat implica necessàriament fer un replantejament per part dels equips, per tal de dedicar temps a allò que realment és important per al nostre projecte… Quin temps dediquem a les escoles i llars a pensar, preparar, discutir, organitzar els espais i materials necessaris per tal de fer un festival qualsevol? Quin temps han de dedicar els mestres a ensenyar una coreografia, cançó… noves, fins a arribar a un nivell òptim per poder ser mostrat? Quina és la pressió que sent el professional per tal que el resultat sigui de qualitat i poder tenir un reconeixement per part de les famílies? Quina és l’actitud que té cap als infants que els costa de fer-ho, els que no hi estan interessats? En quins processos de competitivitat es veu immers tenint en compte la comparativa que fan les famílies, i alguns companys i companyes dels diferents grups que hi participen?

Els infants fa temps que assagen una coreografia, una dansa… molt de temps… massa temps!

I des del punt de vista dels infants… Quina significativitat té l’aprenentatge d’una dansa, cançó, coreografia… escollida per un adult amb la finalitat de mostrar-la a les famílies? Quin és el valor que li estem transmetent en posar-lo en una situació de fer uns moviments una vegada i una altra per aconseguir reproduir-los amb la màxima exactitud? Repetir amb esforç és una estratègia que pot tenir un gran valor si està contextualitzada en una situació viscuda per l’infant d’una forma funcional i significativa, però no és l’única vàlida, ni tampoc pot ser l’única en què els infants trobin explícitament el reconeixement d’educadors, mestres i famílies.

En algun moment algú s’ha parat a pensar per què es fan aquests tipus d’exhibicions infantils en el context escolar? Amb quina intenció es porten a terme? I quina concepció d’infància es troba al darrere de cada un dels festivals i de les «mostres» que es fan, independent del tipus de disciplina de què es tracti (esportiva, teatral, cantates…)? Potser estem parlant d’una infància exhibida?

A vegades he sentit com un argument el fet d’acostar els infants al fet teatral, a la vivència d’un concert. És cert que hi ha experiències que poden ser molt enriquidores en què es produeix un contacte i una col·laboració real entre grups escolars i persones «especialistes» que es dediquen a algun àmbit de les arts, com una manera de connectar escola i societat. Viure experiències com a espectadors i com a actors pot ser molt enriquidor en el moment just, partint de la realitat dels infants, trobant l’equilibri entre les seves capacitats, els seus interessos reals i les expectatives que sovint es projecten sobre ells. Quina necessitat real té un infant de 2, 3, 4 o 5 anys de fer una actuació dalt d’un escenari? Com poden els infants gestionar les emocions que els suposa una experiència d’aquest tipus? Aquests han de ser els moments en què trobi el reconeixement per part de tothom?

Quan un equip de monitors, d’educadors i/o de mestres decideixen presentar a la vista de les famílies alguna cosa que els infants són capaços de fer (després d’hores de pràctica i repetició), tenen el propòsit explícit o implícit de demostrar l’èxit de la institució educativa a través de l’exhibició i l’espectacle, o inclús de la competició.

Quins pensaments tenim sobre les expectatives de les famílies respecte de les escoles i altres institucions que ofereixen activitats per a infants fora de la jornada escolar? Quin temps hem dedicat a reflexionar sobre el que pensem que esperen de nosaltres, i el que és més important, quin temps hem dedicat a reflexionar en el si de la nostra institució educativa respecte dels valors que volem promoure i sobre el concepte d’infant en què creiem i que tenim el compromís de transmetre més enllà dels límits físics de l’escola?

Oferir a les famílies allò que pensem que esperen, sense haver passat per un procés sincer i crític de reflexió de les pràctiques instaurades des de fa temps i repetides inconscientment, ens fa entrar en una espiral sense sortida en què cap dels agents que hi intervenim en surt beneficiat, i en la qual sí que n’hi ha un que en surt clarament perjudicat: la infància. Infants exhibits, des de ben petits, als quals se’ls acostuma a transmetre la idea del gran valor que té dedicar grans esforços a fer coses per mostrar-les, a practicar i practicar per aconseguir el reconeixement i la valoració dels altres… On queda el plaer de l’infant per gaudir d’aspectes tan importants com la música, l’expressió corporal, la pràctica de qualsevol esport…? Un plaer per gaudir de la seva creativitat plenament decidida i amb una intencionalitat i compromís clars. 

Potser hi ha la tendència de mantenir una actitud continuista i gens reflexiva respecte d’una concepció mercantilista i infravalorada de la infància que es va iniciar fa temps en determinats canals de televisió i campanyes publicitàries, en els quals entenen aquesta primera etapa de la vida com una gran possibilitat amb la qual aconseguir un benefici, en què el principal valor és la capacitat d’imitar accions o de fer allò que fan els adults… Infància exhibida i simplificada, en la qual es projecten anhels d’èxit de futur. Grans coneixedors de la tendresa que és capaç de generar la imatge d’un infant, l’exploten al màxim dels límits ètics en situacions ben diverses… Es crea, doncs, en l’imaginari col·lectiu de la societat una pressió inconscient sobre la infància, una gran dificultat per adonar-se del paper que tenen els infants en el present, en el seu present, en l’aquí i l’ara. Sovint el punt de vista dels adults es posa en el futur… un futur desitjat, imaginat, esperat… un futur a llarg termini… Aquestes expectatives de futur fan prendre decisions sobre l’educació i inclús la instrucció de la infància. Valors de competitivitat, de la necessitat de ser els millors per triomfar. 

Deixem d’exhibir els infants, recuperem les paraules de Janusz Korczak: «Els infants no són les persones de demà, són persones des d’avui»… valorem el present dels infants i permetem que visquin la infància en plenitud i calma, que siguin els protagonistes del seu temps. Reivindiquem la possibilitat de generar canvis socials a partir de l’escola; podem i tenim la responsabilitat de mostrar una altra infància que no s’exhibeix, que gaudeix del seu present. Fem-ho!