"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 31 d’agost del 2012

Perillosos feixistes espanyols.

Un altre militar feixista espanyol

Segons els vots d'alguns de vosaltres a l'enquesta sobre la independència de Catalunya en aquest bloc, el 62% de vosaltres penseu que la independència arribarà en el període màxim d'entre dos i quatre anys, i la resta dels vots aposten per un període d'entre quatre i vuit. Només un votant pensa que la independència no arribarà abans de vint anys.

Llegint les declaracions de personatges com aquest coronel de l'exèrcit ejpañiol, Alamán Castro, sembla impensable que els espanyols acceptin una Catalunya sobirana i independent, i semblen disposats a repetir velles estratègies militars per aconseguir que Catalunya continuï sotmesa a Ejpañia, malgrat trobar-nos ja en ple segle 21, i havent estat testimonis directes de greus conflictes bèl·lics no fa tants anys, amb la mort (assassinat) de milers de civils innocents (a l'antiga Iugoslàvia).

Sembla bastant evident, que l'exercit espanyol no va acabar de fer net amb la transició, i que encara queden uns quants feixistes, energumens, assassins, dins les files de l'exercit espanyol disposats a solucionar els problemes d'Ejapñia amb velles receptes. Aquesta gent, encara no s'han adonat dels importants canvis que ha sofert  la nostra civilització en la darrera centúria, i estan desitjant poder pujar als tancs de nou a la més mínima. Em pregunto quan trigarà el ministre de defensa ejpañiol a destituir a aquest perillós personatge, i fins i tot, a tancar-lo a la presó per evitar-nos mals majors en el futur.

Cada dia que passa tinc més ganes que arribi la Diada de Catalunya per sortir al carrer i fer comprendre a espanyols com aquests, i d'altres, que me la porta bastant fluixa Ejpañia, i que no puc esperar ni un dia més perquè ens independitzem d'un país tan caspós, ranci, i lladre com aquest.

dijous, 30 d’agost del 2012

30 d'Agost: Sant Fèlix.


Siusplau Sant Fèlix, porta'm en el dia d'avui uns grans castells per la meva colla, i una bona feina a títol personal. Si ho fas així, prometo deixar el cubata a terra quan passis davant meu a la processó del vespre.

Amén.

dimecres, 29 d’agost del 2012

El "temazo" del dimecres. Lluís Llach - "Cant de l'enyor"



Amb el pas dels anys, hom comença a sentir enyorança del passat. Enyorança de l'innocent infantesa, de la despreocupada adolescència, o de la descoberta del món adult. Amb l'inici del nou curs escolar, sovint recordo i enyoro les antigues retrobades amb els companys d'escola, els jocs compartits i les expectatives que ens creàvem dels nous mestres.

Aquest tema del Lluís Llach interpretat juntament amb la Marina Rosell i la Maria del Mar Bonet al camp del Barça l'any 1985 té una força emotiva impressionant, a banda d'una qualitat musical destacable. Llàstima que m'he aficionat al Lluís Llach al final de la seva carrera professional...

dimarts, 28 d’agost del 2012

Amistats.


Ahir els Minyons de Terrassa vam tornar a comprovar que tenir bons amics dins del món casteller ens ajuda a omplir el pati d'asssaig en ocasions especials. Ahir va ser una d'aquestes, amb el primer assaig especial de la setmana per preparar l'exhibició de Sant Fèlix. Un bon grapat de gent de diverses procedències (a destacar els desplaçaments d'un bon nombre de Marrecs de Salt, solsonins, o tarragonins) van voler donar un cop de mà a la nostra colla per poder preparar bé les estructures que volem portar a Vilafranca. Ahir vam estar notables enlairant el 3, el 4, el 2 i el 5 de 9 fins a sisens. També cal valorar la presència de terrassencs, aficionats o amics de membres de la colla que també van decidir venir al local a donar-nos un cop de mà. Mil gràcies a tothom.

Per il·lustrar aquesta entrada he volgut recuperar un vídeo que vaig gravar al poble de Selo, a Java, Indonèsia, aquestes vacances, amb un pagès javanès molt simpàtic, amb qui vaig compartir una estona molt entranyable mentres em delectava contemplant la figura majestuosa del volcà Merapi. Tot i que d'entrada no les tenia totes quan me'l vaig trobar de cara per un caminet molt empinat envoltat de camps de tabac, amb el seu matxet de treball a la ma, de seguida vaig comprovar que els meus temors i les meves pors d'occidental, no tenen cap justificació raonable en un país com Indonèsia. Si us mireu el vídeo comprendreu el que us explico.

És probable que si, per exemple, a la processó de Sant Fèlix em trobés a un personatge local, amb un matxet a la mà, la meva actitud no seria la mateixa que vaig tenir amb aquest bon home indonesi. No sé del cert que faria, però el més probable seria que no m'aturés a intentar congeniar amb ell...

dilluns, 27 d’agost del 2012

Intens cap de setmana casteller a les portes de Sant Fèlix.

3d9f dels Minyons a la Festa Major de Sants.
Aquest cap de setmana ha estat atapeït d'actuacions castelleres de gran nivell. Començant el dissabte a la tarda al Catllar, passant per l'Arboç del Penedès, Igualada, el barri de Sants, i Sitges. Entre totes elles s'han vist un bon grapat de castells de nou, i fins i tot una nova estrena en forma de 3d9fa per part dels Castellers de Vilafranca que demostren arribar a la seva festa major en plenes facultats. De la mateixa manera es presenta a l'actuació del 30 d'agost a Vilafranca la Colla Vella dels Xiquets de Valls, després d'encadenar unes grapat de "tripletes màgiques" en les seves darreres aparicions. Més dubtes planen al voltant de les altres dues colles, la Colla Jove Xiquets de Tarragona que ha patit algunes caigudes de castells de nou pisos al llarg dels mesos de juliol i agost, i la meva colla, els Minyons, que ens presentem a Vilafranca amb els deures fets per la nostra festa major a principis de Juliol, però amb una parada de prop d'un mes i mig (ja que la feina feta a Budapest no es pot considerar com a preparació) que implica un esforç doble per posar-nos a l'alçada de les expectatives generades. Tot i així, ahir diumenge vam demostrar un bon estat de forma al descarregar un 3d9f, i el 5d8 i 2d8f per partida doble, a Sants i a Sitges.

De cara a dijous, les diferents apostes de les quatre colles semblen bastant definides, tot i que ja se sap que sempre poden haver-hi sorpreses de darrera hora. Jo crec que els Minyons estaríem contents igualant l'actuació de la nostra festa major, amb el 3, el 4, i el 2 de nou. El cinc encara el veig una mica just, ja que tot just en portem cinc aquest any, però serà qüestió de veure que passa als assaigs... Les veus anuncien un Sant Fèlix sense 3d10fm per part dels verds. Una llàstima! Tot i així, diuen que es plantegen quatre "papinus" com el 3 i el 4 de nou amb l'agulla, el 2d8 net i el pd8fm. Suposo que a hores d'ara deuen estar resant al seu sant patró perquè cap dels seus pilaners titulars tingui problemes de darrera hora... Pel que fa a la Colla Vella, enguany arriben més forts i preparats que altres anys, tot i que amb la Vella es fa difícil fer apostes. Tant poden sortir de plaça amb els millors castells, si tot els va bé, com acabar amb més llenya que ningú si se'ls torça la cosa com en anteriors ocasions. Es comenta que tenen en cartera el 5d9f, el 9d8, el pd8fm, i no sé si algun altre gran castell, però cal recordar que fa temps que la Vella no ens ofereix una diada tan atapeïda de grans castells, i es fa difícil fer pronòstics... La Colla Jove de Tarragona surt, a priori, amb més dubtes que la resta. Les caigudes acumulades aquests darrers dos mesos, i la gran pressió que s'ha generat al seu voltant com a conseqüència d'haver estat la quarta colla convidada en detriment de la Colla Joves de Valls, després de quinze anys ininterromputs amb els vermells actuant a Sant Fèlix, generen molts dubtes al voltant d'aquesta colla tarragonina. Sonen veus però que els liles podrien assajar castells com el 5d9f i el 9d8 per portar a Vilafranca...

Tant avui com demà, els Minyons tenim assaigs especials per afrontar el màxim de preparats una de les jornades castelleres més esperades de l'any. La cosa pinta bé, i ahir vam demostrar que la feina feta a principi de temporada ha estat important. Llàstima el pilar, que sempre obre horitzons per arrodonir grans jornades, i que aquest any no podrem enlairar gaire amunt. Però crec que hem de anar al ritme dels assaigs i de les darreres actuacions, i no d'il·lusions. Encara queda molt temporada pel davant per recuperar els gran pilars, i d'altres estructures, i no cal córrer, ni estirar més el braç que la màniga. Sovint una gran colla no es defineix únicament per l'alçada dels seus castells, sinó per la capacitat de fer front a les adversitats i per la regularitat. Així doncs, esperem que enguany per Sant Fèlix, puguem oferir el màxim de les nostres possibilitats. 

A tope Minyons!!! 

divendres, 24 d’agost del 2012

Dia 17 - Què bonic és viatjar, què bonic és tornar.

Vista aèria de Terrassa, tot i que encara no tenim aeroport... afortunadament!

Aquest matí he arribat a la terminal 1 de l'aeroport del Prat a les 11:30 del matí després de prop de vint hores de viatge i dues escales incloses, a Singapur i a Istambul. Això de les connexions aèries és una de les creus dels viatges de llarg recorregut (i sembla que els d'Ibèria estan disposats a fer-nos passar per Madrid per anar a qualsevol lloc del món. Al final haurem de passar per Madrid per anar a Saragossa...). Espero que quan siguem un país normal, pugui viatjar pel món sense haver de fer tantes parades.

Tot i el cansament i les poques hores (mal) dormides, sempre reconforta tornar a casa després d'uns dies a fora. Tornar a menjar el que m'agrada. Tornar a veure als amics. Tornar a fer castells. Tornar a transitar pels carrers de la meva vida. Tornar a veure a la família. Tornar a veure la meva tele. Tornar al meu pis, al meu llit, al meu lavabo... En fi, tornar. Com diria aquell "y volver, volver, volver"...

Aquest vespre els Minyons comencem els assaigs especials per preparar Sant Fèlix. Aquest cap de setmana tenim dues actuacions d'alta volada a la festa major de Sants i de Sitges respectivament. També m'agradaria passar alguna nit als concerts de la FMA de Manresa, i el dia 30 sabré si començaré el curs escolar treballant o no, a més de suar la cansalada a la plaça de la vila de Vilafranca, en una de les més importants i tradicionals actuacions de l'any. Vaja, que m'esperen uns dies de fortes emocions. Emocions a l'alçada de les que es puguin viure viatjant als llocs més llunyans del món.

Ara m'inquieta saber com m'afectarà el canvi d'horari i les hores de viatge. Tot i el cansanci, no descarto despertar-me de matinada a qualsevol hora, o no aconseguir agafar el són de cap de les maneres. A sobre, la calor no ajudarà gaire. A Java no feia aquesta xafogor horrorosa.

dijous, 23 d’agost del 2012

Dia 16 - Visita llampec a Jakarta i tornada.

Parada ambulant de menjar a Jakarta.
Avui m'he despertat amb piles carregades després d'una bona nit a l'hotel on m'he allotjat a Jakarta. És un hotel de la cadena Tune. Me'ls va recomanar el Txals, que té la mà trencada en els viatges per la zona del sudest asiàtic, quan vam estar a Kuala Lumpur i Bali l'any passat, i pel que he vist a la web de la cadena ja en tenen un bon grapat d'hotels arreu del sudest asiàtic, sobretot, tot i que he vist que també en tenen a Londres, i no sé si algun altre lloc d'Europa.
 

Moto-taxi de Jakarta.
 
He esmorzat al sempre entranyable "7eleven", també molt popular per aquesta zona i que acostuma a tenir una mica de tot el que es pugui necessitar quan hi ha gana o set. Fins i tot birres, que en aquest país islàmic, no sempre són fàcils de trobar. UN cafè Mocca i una muffin de xocolata m'ha deixat el cos prou bé com per iniciar una ruta a peu per anar a veure algun lloc destacable d'aquesta super poblada ciutat. He visitat la gran mesquita d'Istiqlal, on m'han deixat entrar en calça curta, i fins i tot m'han fet una visita guiada ben profitosa, ja que el guia-segurata es defensava el necessari en anglès. Al final de la visita m'ha demanat la "voluntat" per ell i pel "compintxe" de l'entrada, i ho he arreglat amb 10.000 rúpies per barba.
 
 
La mesquita era força gran. M'ha dit el guàrdia-guia que hi cabien prop de 200.000 persones, i que era considerada una de les de major capacitat dins del món islàmic. No hem d'oblidar, que Indonèsia és el major país musulmà en quant a nombre d'habitants amb aquesta religió, per sobre d'altres com ara Iraq, Iran, Pakistan, Egipte... També m'ha assenyalat els llocs on podien resar les dones i els homes, i la cúpula de 45 metres de diàmetre.
 

Gran mesquita Istiqlal de Jakarta.

 
Després de veure la mesquita per dins, i la catedral per fora, he anat a veure el monument nacional. Una mena de pirulí de prop de cent metres, en record de la independència. Hi havia llargues cues (de prop de 3 hores m'han dit) per pujar en ascensor fins a dalt de tot, així que m'he limitat a fer una volta pels voltants, i per la zona interior baixa, on hi ha tot una sèrie de representacions de la història indonèsia fetes amb figuretes i maquetes bastant ben aconseguides.
 
Així doncs acaba el meu periple indonesi d'aquest estiu. Me'n vaig cap a l'aeroport que m'espera tot un dia de vols, connexions i trasllats. Ens veiem per Terrassa aviat, o per les places castelleres, o pels bars i concerts.

dimecres, 22 d’agost del 2012

Dia 15 - El "temazo" del dimecres. Camarón - "Volando voy".


Com que avui no he fet gaire cosa d'interès  mes enllà d'anar enllacant transports per arribar novament a la capital, Jakarta, us deixo amb un dels temes mes populars cantats pel Camaron, tot i que ideat per Kiko Veneno, per uns dels millors albums de flamenc fussio que s'hagin fet mai: "La leyenda del tiempo". Quin no ha cantat alguna vegada aquest tema al ritme de les palmes...
 
Demà serà el meu darrer dia indonesi i tinc la intenció de fer  una visita llampec a la capital. Res, els edificis mes representatius, i algun basar. Demà us explico.

dimarts, 21 d’agost del 2012

Dia 14 - Més terrassencs per Jogyakarta!!

L'Edit, terrassenca exiliada a Madrid per motius laborals, a la meva esquerra.
Ahir us comentava l'enorme alegria que m'havia endut al trobar-me al Marçal Roca amb la seva xicota i una amiga a Jogyakarta. No és gens habitual trobar-te coneguts, i a més a més de la mateixa ciutat, tan lluny de casa. Doncs bé, per si no havia flipat prou, ahir a la nit em vaig trobar a una altra coneguda terrassenca, exminyona, i actualment residint a Madrid per motius laborals. De fet, va ser ella qui em va reconèixer, ja que ens podríem haver creuat pel carrer i segurament jo no l'hagués reconegut. Però quan se'm va presentar i em va fer cinc cèntims del seu pas per la colla farà uns quinze anys, vaig començar a fer memòria. Tinc més vist a la seva germana Meritxell, que actualment viu a Terrassa i veig de tant en tant pel carrer i saludo. Totes dues eren de l'esplai Sant Valentí i devien entrar a la colla en l'època que van entrar tot un gruix de joves d'aquest esplai.

Si amb el Marçal i companyia vam fer un sopar ràpid al carrer, amb l'Edit i el seu xicot madrileny (del que tampoc recordo el nom), vam anar a un bar restaurant que regenta una noia basca amb el seu company javanès. Allà van començar a treure birres i vaig beure tot el que no havia begut fins aleshores al llarg de tot el viatge. La veritat és que les birres van entrar millor que mai, ben fredes, i amb bona companyia i animada tertúlia. Normalment en aquestes ocasions es comenten les anècdotes del viatge, així com d'altres experiències en d'altres països. A taula vam acabar juntant-nos dos catalans, tres madrilenys, una basca i un indonesi. Afortunadament, no va sortir en la conversa qüestions polítiques...

Ni José Tomás en el seu millor moment...
 Un dels moments divertits de la vetllada va ser quan ens van cridar l'atenció des de fora del bar (que estava tancat per vacances post-ramadà) per veure un ratot que acabaven de caçar al carrer. És curiós, però en aquest viatge encara no havia vist cap rata enlloc. Recordo els ratots que vam veure l'any passat a Tailàndia i a Malaysia, i se'm feia estrany que per aquí no n'hi hagués. Potser sí que aquest país és una mica més net en comparació amb els dos darrers.

Avui he fet la meva darrera excursió motoritzat, ja que avui havia de tornar la moto. He tornat a baixar cap al sud, a les platges del sudoest de Jogyakarta, a uns 35 quilòmetres. He visitat tres o quatre, molt semblants a la primera que havia estat. Grans explanades de sorra marronosa, negra (volcànic), aigua molt picada i perillosa, i zones amb zero gent, i d'altres de més turístiques. Aquesta setmana és festiva per a molt gent aquí, i això es nota en el transit per les carreteres i en la presència de gent a les zones turístiques. Jogyakarta mateix està quasi al cent per cent d'ocupació, i els preus de les habitacions s'han doblat o més.

Tradició i modernitat alhora.
Per sort, això dels increments de preus només es dóna amb l'allotjament. Perquè us pugueu fer una idea de quin nivell de preus tenen per aquí, ara us en donaré alguns exemples orientatius. Per exemple, el litre de benzina surt a 4.500 rúpies (és a dir, uns 33 cèntims d'euro el litre). Als súpers, l'ampolla de 300 cl. d'Sprite et costa unes 3.000 - 4.000 (25 - 35 cèntims d'euro). Ara, això sí, la birra de mig litre se la cobren "cara": 25.000 (2'15 euros). Un plat de menjar al carrer et surt entre 6.000 i 10.000 rúpies (50 - 85 cèntims). Connectar-te a internet de 2.500 a 7.000 l'hora, depenent de lo turístic que sigui el lloc (20 - 60 cèntims). Llogar una moto 50.000 o 60.000 rúpies al dia (4,25 euros)... Vaja, que no surt gaire car viatjar per aquest país. Si no et deixes estafar per algun dels suposats artistes de Batik (una tècnica de pintura molt colorista), no passaràs gaires maldecaps per motius econòmics aquí.

Tècnica oriental per treure la cera de les orelles. Ho vaig fer a Tailàndia.
Avui he volgut acomiadar-me de Jogyakarta amb una nova sessió de massatge. Aquest cop ha estat un massatge relaxant i amb oli. Res de dolor. Una bona manera d'acabar la meva estada en aquesta zona. Demà al matí agafo un bus de tornada a Semarang, des d'on he de volar cap a Jakarta. Espero que el transit no em jugui una mala passada, però m'he curat prou en salut, i tinc un marge de vuit hores per arribar al lloc. Tenint en compte que al baixar en va trigar quatre, espero que hi ha prou marge. Demà doncs m'espera una jornada de transports per arribar a Jakarta. Quina mandra!

dilluns, 20 d’agost del 2012

Dia 13 - El món és un mocador, i Terrassa un gran moc.

Quatre terrassencs a Jogyakarta.
La cosa té dallonses. Com bé sabeu els que heu anat seguint el meu periple indonesi, aquest és el primer llar viatge que realitzo en solitari. En d'altres ocasions m'han acompanyat el Mai, el Leandro, el Rubèn, La Maria, el Mia, l'Altissen, el Jordi Alled, el Guillem, el Franc... Normalment en tots els viatges m'ha agradat fer la juguesca de si algú es trobava a alguna persona coneguda al llarg del viatge, els altres havien de pagar una consumició (alcohòlica) en aquell mateix viatge. Doncs bé, resulta que enguany que ningú m'acompanya he anat a fer la trobada tantes vegades desitjada i no aconseguida. Bé, de fet, no he estat jo qui ha trobat al personatge, si no el personatge qui m'ha trobat a mi. Estava jo xerrant amb l'holandesa de la que ja us havia parlat a la terrassa del seu hostel quan se m'ha apropat fent befa del meu anglès el Marçal Roca, un terrassenc, minyó de grans diades i cauero d'alta volada, que porta des de l'abril donant voltes pel sudest asiàtic, i ves per on, m'ha anat a trobar a mi per pura casualitat. El destí, vaja. Quina gran alegria! No us ho podeu imaginar. Només porto quinze dies fora de casa, però retrobar a un compatriota terrassenc d'aquesta manera sempre fa una especial il·lusió. A més, el Marçal és d'aquelles persones que transmeten confiança i bon rotllo. No el conec en profunditat, però d'entrada diries que és un bon paio.

I, evidentment, hem celebrat la trobada anant a sopar plegats. Cap sopar gaire especial. Un "warung" al carrer i unes sopes de fideus a 10.000 rúpies. Al Marçal i la seva xicota (perdonaran per no recordar noms, però és el que té ser un desmemoriat), se'ls ha unit per uns dies una amiga terrassenca, que coma bona amiga, els ha portat pernilet del bo embassat al buit, i unes ampolles de vi. D'això se'n diu enrotllar-se, i el demés són tonteries.

Tros de bosc que va devastar la lava del volcà Merapi el 2010.
Mentres que el Marçal i companyia marxaven avui mateix cap a Bali (26 hores d'autocar de Jakarta a Jogyakarta els van fer desistir de quedar-se per aquesta zona ni un dia més), jo me n'anava a visitar la zona afectada per l'erupció del volcà Merapi l'any 2010. He tingut la sort de que m'assignessin un guia jove que parlava l'anglès, a l'hora de fer una visita en moto per la zona. M'ha explicat com va anar tot i m'ha impactat bastant. He pogut veure el rastre que va deixar el riu de lava, que es va escampar fins a uns vint quilòmetres avall del sostre del volcà. He vist les cases destruïdes pels efectes del fum carregat de cendre a temperatures entre 600º i 1000º.


Nens javanesos que m'he trobat a la visita.
El guia també m'ha explicat que ell i la seva família van perdre la casa i van haver d'estar durant tres mesos allotjats a l'estadi municipal de Jogyakarta esperant que el volcà deixés de eruptar i deixar anar cendra. Ell i la família es dedicaven a cuidar bestiar i a munyir les vaques, i després de l'accident, van haver de replantejar la seva forma de subsistència. Ara es dediquen a viure del record de l'accident, fent de guies en excursions de turistes per la zona.

Tres en moto, sense casc, sense carnet, i menors d'edat? Ui si les pilla el Puig...

Bé, doncs així ha acabat l'excursió del dia, que ha tornat a ser un entretingut passeig en moto, i un bon aprenentatge, que espero no oblidar, com a mínim, en quinze o vint anys a ser possible. Però coneixent-me...

diumenge, 19 d’agost del 2012

Dia 12 - Cap a la platja.

El propietari de la casa d'hospes on m'he allotjat a Solo.

Aquest matí m'he acomiadat definitivament de Solo, després de tres dies intensos. Ahir al vespre encara vaig tenir temps de viure una nova experiència i aprenentatge cultural. De cultura religiosa més concretament. Aquests dies de final de Ramada se celebren amb molta intensitat, com a mínim aquí a Java. Ahir al vespre tocava una celebració especial. No vaig acabar d'entendre el motiu però estava clar que alguna cosa amb la fi del Ramadà. Doncs ahir els nens llençaven petards i focs d'artifici, i des de totes les mesquites, petites o grans, es podia sentir un cant repetitiu i curt, que venia a dir "Alà és el gran Déu". Vaig coincidir amb el propietari de l'hostal a l'entrada d'una petita mesquita molt propera al hostal, i m'hi vaig quedar a veure que hi feien. En veurem allà, un noi em va treure una aigua petita i una bosseta amb xocolatines variades, perquè compartís amb ells la celebració. Em va impactar veure tot de famílies juntes jaient al terra de la mesquita com si fos una trobada social. Quan van començar els càntics, els adults van marxar i es van quedar els nens (no hi havia nenes) cantant a la rotllana la mateixa melodia una i altra vegada, i acompanyant-la del ritme d'alguna pandereta i tam-tam.

Mentres feia temps amb el propietari de l'hostal i alguns nanos que se m'apropaven, li vaig fer algunes preguntes a l'home. Li vaig preguntar si ell no tenia fills i em va dir que era solter als seus 45 anys (no molt ben portats, per cert), i que vivia amb la seva germana (que jo vaig confondre amb la seva mare...) a la casa on m'allotjava. Quan em va dir que ell no anava gaire a la mesquita perquè creia que no calia, ja que Mahoma no predicava a la mesquita, vaig entendre que potser no era un islamista massa radical. Però quan l'home va començar a explicar-me les avantatges de la seva religió (que si aniria al paradís i coses per l'estil) i a intentar convence'm perquè em fes musulmà i que anés a la meca per salvar-me i anar al cel, vaig començar a entendre que no hi havia res a fer, que res del que jo li intentés explicar li faria replantejar-se cap idea, ni tan sols, apaivagar la seva continua insistència perquè em fes musulmà. Vaig decidir anar a dormir quan ja es posava excessivament pesat amb el tema. I em va donar la sensació que per ell, tots els no musulmans (homes de bé o no), tenien l'infern garantit per no resar a Alà, ni fer tot el que fan ells (o deixen de fer).

Platja preciosa, però impossible el bany.

Així doncs, aquest matí m'he acomiadat dels meus hospes amb gratitud però sense voler a reprendre temes delicats. He agafat novament la moto i me n'he anat cap al sud de Java, a unes platges que havia vist en tríptics promocionals. Amb el gran dubte de si trobaria lloc on allotjar-me ja que a les guies no apareixien aquestes platges, i ni tan sols a les oficines d'informació turística o d'agències de viatges em sabien treure l'entrallat. Finalment, he decidit passar la jornada a la platja i tornar cap a Jogyakarta, que tampoc era tan lluny.

He parat a un parell de platges ben diferents on he pogut viure dues realitats ben diferents. Una platja molt tranquil·la i maca, on no t'hi podies banyar perquè no et cobria mai i a sobre el terra era de pedres punxegudes, i l'altre platja, "plena" de gent vestida de dalt a baix (excepte tres o quatre nens), on sí que t'hi podies banyar... Vull dir que quan entraves a l'aigua, hi tenies sorra sota dels peus, i no calia anar cent metres endins perquè et cobris una mica. El problema era com entrava jo a dins de l'aigua amb el meu banyador eslip de colorins enmig de tota la gentada que estava a la vora mullant-se els peus com a molt. Finalment, he pogut arribar-me fins a un extrem de la platja on hi havia roques altes, i allà he deixat el motxillot i he pogut entrar a l'aigua una mica dissimuladament, tot i que hi havia uns quants que em devien mirar com un bitxo raro.

Platja banyable però rodejat de musulmans vestits fins dalt.

El camí de tornada a Jogyakarta ha estat un d'aquells trajectes que es gaudeixen. Una carretera plena de revolts i de tobogans, amb poc trànsit fins ben be arribar a la gran ciutat, i uns paissatges difícils de descriure en poques paraules. Tant ho gaudeixo que acostumo a conduir la moto cantant. Sempre trossos de cançons, ja que no me'n sé ni una de sencera (les oblido amb facilitat) amb la vena flamenca (o calorra) sempre present. Perquè serà que a l'hora de cantar em surt més de dins lo lolailo que el Llach o La Trinca?

dissabte, 18 d’agost del 2012

Dia 11 - Definitivament, els javanesos són simpàtics.

Pagès de Selo, mostrant l'eina de treball i els fruits (tabac).
Crec que ja ho he comentat en alguna ocasió al llarg de les diverses entrades al bloc des de que soc per aquí, però vull reafirmar que els javanesos son, en general, gent molt agradable i simpàtica. Tot i que sovint una primera impressió pot portar-te a malfiar-te'n d'algu, enseguida canvien l'espressió de la cara quan els fas qualsevol gest de complicitat com una salutació, un "hello" o una rialla. Fins i tot les dones amb els mocadors al cap s'estan de mostrar-se simpàtiques i no tenen cap mena de pudor a observar-te, saludar-te i somriure quan em veuen (serà el cabell, les ulleres, o tot plegat potser...).

família javanesa de Jogyakarta de vacances pels voltants de Solo.
Els javanesos son molt comunicatius i els encanta parlar. Això ho he comprovat passejant pel carrer o als allotjaments on he anat parant. I senten curiositat per saber d'on vens, que fas, i com et trobes. De vegades tinc la sort de topar-me amb algun que xampurreja l'anglès i podem tenir un intercanvi de paraules una mica mes enllà del hola, moltes gracies i soc fan del Barca... això ho entenen tots. Barcelona es la ciutat mes popular de mon avui en dia, sens dubte.

El Dalí indonesi?
Avui he comprovat l'amabilitat dels javanesos una vegada mes, en una visita improvisada a una escola de Solo. Aquests dies son festius pels alumnes, ja que s'apropa el final de Ramada, i m'he parat davant d'una escola perquè m'han fet gracia els murals que hi havia pintats a les parets. Veient que era oberta m'he introduït fins al pati, fins que ha sortit el conserge, o vigilant, i li he demanat si podia veure una mica l'escola i prendre alguna foto. Doncs el paio m'ha fet la visita completa per aules, biblioteca, aula de musica... Amb un angles mes que just, però fent-nos entendre, m'ha explicat els orígens holandesos i catòlics de l'escola, el nombre d'alumnes per aula, l'any que van començar a anar-hi també nenes, el nombre d'alumnes i professors...

Recollint llenya per fer foc per escalfar la casa.
Avui no he marxat de Solo en tot el dia. M'he dedicat a visitar els llocs mes interessants de la ciutat: el mercat del menjar, el mercat de la roba, els palaus dels sultans, la mesquita (on m'he col.lat en pantalons curts i al sortir m'han preguntat si era musulmà o no, i he hagut de fer cara de poker com aquell que no sabia...), el McDonalds (si, ho se, he caigut molt baix, però necessitava menjar alguna cosa amb sabor recognoscible), i algun que altre monument curiós, com el de la foto:

No hi veieu una mica la cara de l'Artur Mas en aquesta figura?

divendres, 17 d’agost del 2012

Dia 10 - Solo a Solo.

Amb un noi javanès hinduista al temple de Sukuh.




Encara que la fotografia mostri el contrari, continuo anant per aquestes terres indonèsies sol i amb la meva (llogada) moto. Malgrat la solitud, la cosa no se'm fa gens avorrida, a banda dels vespres quan estic a l'hostal, tot i que tinc un gran entreteniment en forma de miniportatil que m'ajuda a passar millor aquestes hores, abans no agafo el son. Aquesta nit, afortunadament, he pogut dormir d'una tirada mes de vuit hores, i he recuperat les energies necessàries per continuar donant tombs per aquests mons de deu. Perquè us imagineu com he dormit de profund, ni m'he assabentat de les pregaries de la mesquita que tenim al costat, ni tampoc al gall que tenen al pati de la casa, que quan estàs despert se sent un "rato".

Cascada de 80 m. a Sewu. Amb micos i tal pels voltants.
Avui la ruta motera m'ha dut fins als peus del volcà Lawu, que fa de limit imaginari entre la Java central i l'oriental. Lamentablement, avui hi havia núvols baixos per tota la zona, i no m'ha permès contemplar i fotografiar el volcà de cap de les maneres. Vaja, es que ni l'he vist! El que si que he pogut veure son un parell de temples hinduistes, el Candi Sukuh i el Candi Ceto, així com el salt d'aigua que veieu a la imatge anterior, molt proper al volcà Lawu. Els llocs que he visitat avui potser no son res de l'altre mon en comparació amb altres meravelles arquitectoniques o de la natura, Peró el sol fet de rodar per les carreteres i camins per on he hagut de passar i veure els paisatges que he vist, ja paga la pena. Veieu sinó i feu-vos una petitíssima idea:

Camps de verdures varies i te.
Avui he tingut les meves estones de sociabilitat en diversos moments del dia. Al mati, esmorzant a la casa d'hospes, he conegut a una holandesa que també viatjava sola i que m'ha estat explicant algunes de les seves peripècies per Java. M'ha dit que la van convidar a una celebració del ramada i que va estar un parell de dies allotjada a la casa de la família i complint amb el ramada. Peró saltant-se la norma amb l'aigua... Em sembla que jo no durava ni tres hores de ramada. També he conegut a una família de Jogyakarta que estaven fent turisme per la zona. Era una parella amb dues nenes de 4 i 6 anys, i com que he vist que sabien una mica d'angles, ja que em traduïen el necessari en un local de menjar (no m'atreveixo a dir-ne restaurant d'aquests llocs), m'he apropat per fer'ls-hi alguna pregunta i m'han convidat a seure al seu costat per xerrar una estona.

Si no s'arriba a la benzinera, cap problema! Hi ha benzina per tot arreu.
Avui es commemora el dia de la independència d'Indonèsia. Fa 67 anys que el president Sukarno va declarar-la unilateralment, tot i que els holandesos no la van reconèixer formalment (gracies a la pressió internacional, tot sigui dit) fins al cap de quatre anys. Esperem que els nostres polítics, no triguin gaire mes a adonar-se que Catalunya ha de ser independent o no serà, i que apostin decididament per declara la independencia de manera unilateral, sense esperar que els espanyols ho acceptin. Crec que la comunitat internacional ja ens coneix prou be com a poble, i segur que aquest cop no deixaran que els espanyols enviïn els tancs a la Diagonal de Barcelona.

dijous, 16 d’agost del 2012

Dia 9 - He fet el cim!

Cim del Gunung Merapi. 2911 m. 6:00 h. del mati.

Aquesta passada nit el meu guia acompanyant, el Ramne, m'esperava a les 2:00 h. de a l'entrada de la seva humil casa, llest per començar l'ascensió al volcà Merapi. Despres de prop de sis hores al llit (m'han deixat el del germà petit) sense poder conciliar gaire el son, m'he llevat amb molta il.lusio pel repte i cert neguit, doncs feia anys que no pujava un cim d'aquesta envergadura. Tampoc les tenia totes que les noves sabatilles no m'acabessin fent mal als peus (com ha estat en el darrer tram de baixada).

La tradicional casa javanesa a Selo on he fet vespre-nit.

Nomes sortir de casa del Ramne, el camí ja s'enfilava espectacularment (per fer-vos una idea, ahir vaig pujar-lo sencer amb moto i al final tenia problemes perquè continues tirant). Ens acompanyava el gos del Ramne que sorprenentment ha fet mes de la meitat de camí junt amb nosaltres, i després ha desaparegut sense que ni me n'adones. Al principi he patit una mica per veure quin ritme imprimia el guia, no fos cas que em deixes mig ofegat de bones a primeres, però la veritat es que ho he portat be. Esta clar que el paio aquest esta mes fort que el loktite, i esta super acostumat a pujar i baixar del volcà, però amb petites paradetes per agafar aire ho he portat prou be. Fins i tot hem acabat atrapant a un altre grup que havia sortit una hora abans que nosaltres.

Sortida del sol en plena ascensió al Merapi amb els núvols sota nostre.
Un altre tema que m'anava preocupant a mesura que pujàvem era el de la roba que havia triat per fer l'ascens. No m'havia dut a Java pantalons llargs i solament duia una jaqueta tècnica de ciclisme sobre la samarreta kalenji. La veritat, es que per moments, quan bufava el vent sentia una mica de fresca i temia que a dalt pugués ser pitjor, però sincerament, crec que he fet bona tria ja que enseguida a sortit el sol i nomes he notat cert fred durant uns instants al cim amb fortes rafegues de vent. A la baixada, per moments, m'hagués tret la jaqueta i tot.

D'aquest forat diuen que el volcà expulsava magma el 2010 fins 3 Km enlaire.
Val a dir que la pujada no ha tingut grans moments visuals, mes enllà de cap al final quan començava a sortir el sol. Al cim del volcà, la panoràmica era esplèndida i no he parat de fer fotos. Hem vist lava encara incandescent de l'ultima petita erupció farà ja prop d'un mes, però el mes impressionant era la forma cònica de l'interior i tots els paisatges que envoltaven el Merapi. Per sobre dels núvols baixos apareixien altres volcans i muntanyes deixant veure la part superior en forma de punta. Brutal. Apostuflant i tot.

Vista del Gunung Merapi amb camps de tabac a sota.
Com ja he comentat, la baixada se m'ha fet mes llarga (com ja m'acostuma a passar sempre) degut, sobretot, al dolor que em feia a la punta dels peus al fregar amb les sabatilles. Tot i així, veient alguns pagesos/es que baixaven el mateix camí que jo carregadíssims amb herbes que no he sabut perquè eren, he pensat que no em podia queixar massa. Arribats a baix, he trigat poc a treure'm les sabatilles i els mitjons i demanar-me una Coca-cola ben fresqueta, que es un plaer indescriptible quan un acaba de pujar i baixar un cim d'aquest tipus. Em sembla en total (pujar i baixar) he acumulat prop de 2800-3000 metres de desnivell.

Arribat novament a casa del Ramne, m'ha servit d'esmorzar un plat de mie (pasta tipus espagueti) barrejat amb sopa, ou, i uns trossets de de carn sense identificar, m'he rentat una mica (anava cobert de pols fins les orelles) i ho he enllestit tot per marxar amb la moto cap a Solo, a uns 45 km. de Selo per unes carreteres excepcionalment boniques, tot atapeït de camps de tabac, palmeres... Ara soc a Solo, instal.lat a una casa que lloga habitacions (60.000 rupies la meva sense bany a dins) i amb un cansament acumulat que tard o d'hora pagaré. espero que sigui dormint molt be aquesta nit...



dimecres, 15 d’agost del 2012

Dia 8 - Als peus del volca Merapi.

Gunung Merapi. Java Central. Indonèsia. 2.911 m.

Aquest mati he deixat Jogyakarta en direcció a Selo, el poble des del que s'inicien les ascensions al volcà Merapi, per la cara nord del volcà. Per la cara sud hi ha una altra via però es veu que no permeten l'acces, suposo que per la perillositat que comporta. Aquest es el vessant mes castigat per les erupcions volcàniques, i tan sols fa un parell d'anys, hi va haver una de considerable, que va arrasar molta vegetació i algun poble també.

El camí fins a Selo no ha estat gens fàcil, ja que aquí mai saps a on pares, ja que no hi ha els típics cartellets de benvinguda amb el nom de la ciutat o poble. I si hi son, jo no els se veure... Per això sovint em passo de llarg del camí i he de preguntar als locals perquè m'indiquin si m'he passat de llarg o si vaig en la bona direcció. Avui he transitat per camins de muntanya espectaculars. Amb poc transit i paisatges increiblement verds i rurals.

A l'arribar a Selo ja m'he trobat un xicot que m'oferia fer de guia i allotjar-me, tot i que primer he volgut investigar una mica. Em pensava que aquest poble seria un xic mes turístic o preparat pels intrèpids escaladors de volcans, però res de tot això. En vista que no trobava ni lloc per allotjar-me he decidit pactar amb el noi un preu per allotjar-me a casa seva i perquè em faci demà (aquesta nit a les 2:00 h.) de guia. Per 225.000 rupies hem tancat l'acord. A mes inclou l'esmorzar de demà quan arribem de la caminada.

Per matar el temps fins que no vagi a descansar al llit que m'han preparat (vaja, el matalàs del germà petit en l'habitacio mes endreçada que he vist), he sortit a dinar a un lloc d'aquests de carrer que fan menjar autòcton, i desprès a passejar una mica per la zona i a cercar algun punt interessant per fer alguna foto al volcà. He pujat per un caminet que portava a camps de tabac, i zones de bosc on els locals van a collir fusta per escalfar-se. He coincidit amb algun pagès mentre contemplava el volcà i he passat una estona agradable mentres m'explicaven que allà collien tabac i un senyor gran m'ensenyava com es preparava un cigarret amb el seu tabac i un paper que mes aviat semblava un Din-A 5.

Avui no he pogut descarregar fotos al lloc d'internet on he pogut connectar-me. I tampoc escriure correctament degut al teclat d'aqui. Sort de l'autocorrector...

dimarts, 14 d’agost del 2012

Dia 7 - Una altra meravella: Borobudur.

Temple de Borobudur.

Com ja vaig dir fa poc, les fotografies no acostumen a fer justícia a la bellesa dels monuments que es poden contemplar de prop. Aquest és el cas del temple de Borobudur, declarat patrimoni material de la humanitat per l'Unesco, a uns 40 km al nordoest de Jogyakarta, el temple budista més gran del món construït entre el 750 i el 850, i reconstruït més d'una vegada degut a terratrèmols, erupcions volcàniques i abandonament. És impressionant la quantitat de pedra que van necessitar per construir cada un dels nivells de la construcció, així com la feina que devia portar gravar la gran quantitat d'escenes mitològiques que decoren les parets.

El "sarung" no me l'he comprat. La jeca sí, per anar amb la moto.
Aquest matí he sortit d'horeta del hostel per no evitar la calorada durant la visita al temple, i per evitar possibles aglomeracions de turistes i tal. El primer objectiu ha valgut la pena complir-lo. Ara bé, em sembla que d'aglomeracions aquí no n'hi deuen haver gaires. És possible que mentres dura el Ramadà, els possibles turistes nacionals estiguin més aviat paradets, però la veritat, m'ha sorprès que hi hagués tan pocs turistes internacionals en el temps que jo hi he estat. Molt millor per poder transitar còmodament i per fer fotografies sense haver de demanar la tanda.

Després de la visita a Borobudur he decidit tornar a Jogyakarta per un altre camí del que havia vingut, per així descobrir i contemplar paisatges diferents. Gràcies a l'inestimable ajuda del mapa que em van donar a l'oficina d'atenció al turista de Jogyakarta em puc moure amb considerable autonomia per aquestes carreteres, tot i que sovint he de parar per preguntar als locals si vaig en la direcció correcta al meu destí o si he perdut la ruta. Els noms dels llocs són per a mi impossibles de recordar i més d'una vegada haig de tornar a mirar-me el mapa per demanar-li a la gent si vaig bé o no. Tot just fa un parell de dies he memoritzat com donar les gràcies en l'idioma bahasa, "terima kasih", tot i que a mi m'ha quedat amb la pronúncia de "tri magazine", per allò de buscar alguna cosa similar per memoritzar.

No puc parar amb la moto sempre que vull, però des d'una benzinera...
Avui no he acabat la jornada amb l'habitual massatge. A canvi he fet una activitat de tipus cultural, i m'he anat fins al teatre a l'aire lliure que hi ha al darrere del temple de Prambanan a veure una obra de dansa ´tradicional javanesa. Amb prop de 200 intèrprets entre ballarins i músics, i amb el marc incomparable del temple il·luminat al darrera de l'escenari. La veritat sigui dita, a mi el tema de la dansa em costa una mica, per no dir bastant. De fet he marxat a la meitat de l'espectacle quan ja havien aparegut en escena tots els personatges i començava a fer-se una mica repetitiu. Que consti que he aguantat una hora sencera i una mica més. A més s'hi afegia el factor tornada de nit en moto i he preferit no allargar el tema excessivament. Creia que sent de nit no trobaria gaire transit per la carretera, però ni així.

Ramayana Ballet a Prambanan.

dilluns, 13 d’agost del 2012

Dia 6 - Caminante no hay camino, se hace camino al andar (o en moto).

fantàstica panoràmica que la foto no fa justícia.

Avui la popular lletra del poema d'Antonio Machado ha estat del tot encertada, ja que he fet un bon viatge en moto per veure la tomba d'un famós sultà que aconsellaven a la guia, i quan he arribat al lloc, no us puc dir que hagi vist quelcom espectacular. Més aviat una mica decebedor per ser exactes. Està clar que després d'uns quants viatges, quan ja has vist algunes meravelles del tipus Taj Mahal, la Gran Muralla de la Xina, o les piràmides asteques o inques de Mèxic, es fa difícil que res t'impacti de la mateixa manera, però la il·lusió sempre es manté desperta. En tot cas, avui el millor de la jornada ha estat la ruta en sí, els llocs per on he passat, la gent que m'he trobat, les curiositats del camí, els paisatges, el gaudi de conduir la moto per carreteres poc transitades passant per poblets minúsculs i contemplant mil i una històries. Per exemple, un no pot veure cada dia a una dona donant el biberó al seu nadó a la part del darrera de la moto que conduïa el seu marit.

Aparcamotos a Jogyakarta.

D'això del tràfic a Indonèsia donaria per escriure un llibre sencer. Cada dia aprenc coses noves i no deixo de sorprendrem. Em sembla que aquí hi ha més motos que persones, i els carrers són com una mena de jungla on t'has d'espavilar per avançar. I als semàfors es viuen constants guerres per accedit als llocs preferents a la línia de sortida (i fins i tot pel davant de la línia de sortida). M'he adonat que jo soc l'únic panoli que va amb màniga curta total. M'ha costat entendre-ho, però després de dos dies pillant catxo amb la solana, avui he decidit comprar-me una jaqueteta fina perquè no se'm cremin els braços com a mínim. Un altre cosa molt útil que em sembla que demà també trauré de la maleta, és el mocador casteller. Si veiéssiu les fumarades que llencen alguns vehicles ho entendríeu. Però amb que van aquests trastos, amb pretroleo o què?


Paradeta de menjar al carrer més comercial de Jogyakarta.

La veritat és que encara no us n'he dit gran cosa de la ciutat on estic parant de moment. Diuen que té prop d'1'5 milions d'habitants,, amb la qual soca s'entenen els col·lapses i retencions de vehicles. Són majoria els musulmans, tot i que no gaire radicals (es veuen pocs mocadors en realitat), i bastant simpàtics. Sempre tenen un somriure i algun gest confraternitzador. Alguns semblen més xinesos que res, i en canvi d'altres tiren més a indi. Hi ha dones molt maques, tot i que també n'hi ha que no els vindria malament una nova ortodòncia (ja sabeu, tirant a conill). Se suposa que Jogyakarta és una ciutat bastant turística dins de l'illa de Java, però no es veuen gaires guiris passejant pels carrers com, per exemple, vaig veure a Bali l'any passat. M'agrada visitar llocs on no hi ha més turistes que natius.

Sang dolenta, fora del... l'esquena!

Avui per no variar, he tornat al local de massatges d'ahir amb ganes de provar alguna cosa nova. La pallissa d'ahir va estar bé, però preferia no tornar-me a trobar en mans (i colzes) de la senyora Rottenmeier. Així que he arriscat a tot o res i m'he demanat això que veieu en la imatge. Ja ni recordo el nom que tenien escrit en menú del local, però sí que recordo que quan el paio ha acabat em faltava poc per acabar desmaiat. Abans de la sagnia havia tingut també una sessió de massatge molt interessant, ja que m'ha estovat les zones més adolorides i la zona dels malucs i la part baixa de l'esquena que és el que més se'm carrega. Ja m'ha dit el paio que tenia els músculs com una roca.

Indonesis i catalans, tots som germans...

Una darrera curiositat. Fullejant un diari local en una de les parades per beure'm una ampolla de mig litre d'Sprite ben fresqueta, he trobat aquest detall de la classificació dels països en nombre de medalles als jocs olímpics. Si us fixeu en el 20è lloc hi apareix l'Spanyol, així, amb la nostra "ny". No crec que el periodista hagi confós Ejpañia amb l'Espanyol de Barcelona, així que ja he descobert una cosa en comú amb els indonesis. A veure si ara resultara que els catalans provenim del sudest asiàtic...

diumenge, 12 d’agost del 2012

Dia 5 - Avui m'han "apallissat".

A la platja de Parangtritis.

Aquest matí, ben esmorzat, m'he pujat a la moto i m'he anat cap a la platja. Parangtritis, la més propera i "freqüentada" dels voltants de Jogyakarta. Lo de freqüentada ho escric entre cometes, perquè tot i que hi he anat en diumenge a propòsit per trobar-me les masses de "domingueros" indonesis, la veritat és que m'he trobat una platja mig buida i res a veure amb les platges catalanes. A banda que aquí ningú es banya (com a molt els peus ben a la vora), tampoc es veu gent  prenent el sol (a banda de algun turista esporàdic). Com a molt fent un passeig en els carruatges tibats per cavalls, conduint un quad per la fina sorra, o fent volar un estel. És possible que el període de Ramadà també influeixi en les pràctiques habituals de la majoria dels indonesis musulmans (que venen a ser un 90% de la població).

Avui, parlant amb un paio indonesi que se m'ha presentat a la platja juntament amb una amiga seva amb certa pinta de noia de companyia, que no s'ha estat de deixar anar comentaris del tipus "quin cabell més maco", "jo et podria acompanyar de viatge perquè no anessis sol"..., he descobert que els DNIs indonesis especifíquen la religió de la persona, i n'hi ha 5 possibles: cristià, musulmà, budista, hindú i confuncionista. Vaja, que suposo que a mi que soc més ateu que Marx i Lenin junts, no em donarien la nacionalitat de cap de les maneres. El paio aquest, que es deia Yono (com Yoko Ono m'anava recordant), se m'ha ofert per fer-me de guia de muntanya per pujar al volcà "Gurung Medari" i si el vull trobar, sé on anar al poble de Selo, des d'on surten les expedicions al famós volcà.

Típica estampa a un camp d'arròs.

De tornada de la platja, on no m'he pogut estar de fer un banyet, tot i que sense entrar gaire endins ja que les onades picaven fort tot i que no molt altes, tampoc m'he pogut estar de curiosejar una mica per dins dels camps d'arròs que hi ha a banda i banda de la carretera, i m'he meravellat contemplant les escenes de documental que he pogut veure. He parat a prop d'on treballaven dues dones velles, amb una mena de rasclet, suposo que remouen la terra sota de les tiges d'arròs, i he pogut "conversar" amb un paio gran que se les mirava. Li he explicat que era de Barcelona i m'ha recordat els jocs olímpics, i també li he dit que estava parant a Jogyakarta i que havia anat a la platja. Ell m'ha dit que apartés la moto del mig del camí perquè molestava als que volien passar per allà (simpàticament eh!).

Des de que he arribat, he anat tastant menjars típics. L'arròs i els noodels estan a l'ordre del dia. Són plats de la cultura xinesa molt introduïts a Indonèsia, i a gran part dels sudest asiàtic. Avui també he tastat el Bakso que és una sopa de pilota bastant especiada amb trossos de verdures i pa. Pel vespre he demanat una altra sopa de pollastre (Ayam sop) amb trossos de pollastre bullit.

Bakso. "Esos canne y no loquesha mimadreenelpushero".
Avui no he volgut acabar el dia sense el massatge de rigor. Avui he canviat de local, per poder comparar i tal. He demanat un massatge bàsic d'una hora i per primera vegada ha estat una dona la massatgista. He pensat, comencem bé! Doncs la dona aquesta m'ha fotut una pallissa en tota regla, com mai abans en tots els massatges que m'han anat fent voltant pel món. No he arribat a cridar per orgull de mascle i tampoc li he volgut dir res a la dona, ja que he suposat que el que feia era el correcte. Però no us podeu arribar a imaginar com em clavava els colzes la tia. Per tot el cos: bessons, ísquios, esquena... I quan feia servir les mans, em pinçava de tal manera amb els dits que no era capaç de comprendre d'on treia la força aquella santa dona. Us podria senyalar un bon grapat de punts on la dona s'ha cebat especialment mentres joc, cap per avall, esbufegava i serrava les dents per dissimular el patiment. Ja s'ho saben, ja, on poden fer més mal aquestes bruixes. Demà ja us diré com m'ha quedat el cos, però el que és avui, he sortit del lloc dels massatges amb dolors per tot arreu. 


dissabte, 11 d’agost del 2012

Dia 4 - Insomni i com un nen amb sabatilles noves.

aquestes sabatilles han de pujar un volcà.

Començo l'entrada d'avui pel final de la jornada, ja que així entendreu ràpidament el perquè del títol. Aquestes sabatilles que veieu a la foto són les que m'hauran d'acompanyar fins al cim del volcà Gurung Merapi, i són indonèsies (vull dir comprades a Indonèsia), tot i que fabricades a la Xina (vaja, fins i tot els indonesis es poden queixar de que tot ho fabriquen els xinesos...). Ja venia amb la idea de comprar-me unes bones sabatilles de muntanya i per això vaig sortir de Terrassa sense, i després de visitar quatre o cinc botigues he acabat decidint-me per aquestes. No conec la marca, però no deu ser cap desconeguda si les venien en una botiga on també hi tenien Nike, Reebook, Puma, NB... No m'he pogut resistir a l'oferta del 70%, tot i que podria ser un esquer enganyós. Tot i així, m'han costat menys de 30 euros, així que si se'm trenquen d'aquí a dos mesos, tampoc serà la fi del món.

L'altre motiu pel qual em va bé la dita del títol, és perquè, per fi, ja tinc moto!!! Tenia clar que l'havia de llogar aquí a Jogyakarta sí o sí, i aquest matí ha estat el primer que he fet només llevar-me. Sí, sí, abans d'esmorzar i tot. A un lloc proper al meu hostel on hi deia "motorbike rental" i on he acabat tenint una conversa molt familiar amb la mare del propietari. He marxat convençut que podria haver tret un millor preu/dia, sobretot tenint en compte que l'he llogat per deu dies sencers, i això acostuma a baixar el preu. Finalment, no he pogut baixar-li de les 46.000 rúpies (60.000 era el preu de sortida), però tampoc ha estat en negociador fàcil, perquè ja anat baixant de 60 a 56, 50, 47'5, 47, i finalment 46. El més important era no perdre massa temps amb el tema, i assegurar-me que no m'estafin (això mai ho saps del cert). La moto (que podeu veure en la imatge) és una Yamaha 125, i la veritat és que tira prou bé. Avui ja l'he posat a més de 90 km/h...

la meva "amoto" per 10 dies, si no passa res estrany...

Bé, us pot semblar que una 125 a 90 Km/h. tampoc és cap passada, però hauríeu de veure com es condueix per aquí per Java (Indonèsia en general) per fer-vos a la idea del control que s'ha de tenir. Per no fer-vos patir, us diré que en comptades ocasions puc arribar a aquesta velocitat, i que el més normal (quan no estàs parat del tot per retencions) és anar a una mitjana de 60. Però imagineu-vos la impressió que pot fer veure una moto a 60 Km/h amb quatre passatgers a bord, i tres d'aquests menors de deu anys, i fins i tot nadons a collibè del pare o la mare!! Ai si em veies la meva cunyada amb els nebots així per Terrassa...

Avui, aprofitant que ja era lliure (de moviments) he fet unes quantes visites. Una pels palaus de l'antic sultà de Jogyakarta al centre de la ciutat, i l'altre fins a la zona de temples hindús de Prambanan (quan aprengui a dir-ho ja seré a Terrassa), una zona declarada patrimoni de la humanitat per l'Unesco i que si mai abans hagués vist aquest tipus de monuments religiosos, m'hagués cagat a les calces de l'emoció. Tot i així, m'ha agradat força i he fet un bon grapat de fotos. A més, com que he anat cap al tard, no hi havia les aglomeracions de turistes que hi ha al matí, i no he hagut de fer cua i de donar empentes per captar una bona imatge.


Prambanan, patrimoni material de la humanitat.

De tornada cap a Jogyakarta he agafat un camí alternatiu que em marcava la guia i he fet una agradable passejada per una zona de camps d'arròs i d'altres cultius. Tot molt verd i tranquil. Sobtava aquesta sensació de tranquil·litat tan a prop del bullici de la gran ciutat. M'he parat a fer algunes fotos. N'hagués fet moltes més, però te n'adones que el que veuen els ulls no és el mateix que veu la càmera. Tot i així, he pogut robar-li aquesta foto a un pagès abans de preguntar-li el camí de tornada.


Pagès veterà de les rodalies de Jogyakarta.

Ah! I per acabar us explico el perquè de la resta del títol de l'entrada. És curiós això del cervell humà i de les hores de repòs que es necessiten i tal i qual. Us vaig explicar ahir que la nit anterior havia dormit més hores seguides que gairebé mai (12 h.). Doncs bé, suposo que el meu cervell no en passa ni una, i aquesta nit s'ha tornat a encendre tot just quan portava tres hores i escaig desconnectat. Sí, sí. Havia aconseguit adormir-me cap allà les 22:00 de la nit (les 17:00 hora catalana), i tot i que havia decidit que el despertador em despertés cap a les 6:00 per aprofitar les hores de menys calor, a la 1 i poc ja se m'obrien els ulls. Increïble! Fins a les 6:00 no he tornat a dormir-me i sort del miniportàtil, perquè m'he pogut connectar a internet i també mirar-me un capítol de la sèrie Alcatraz. I encara he tingut temps per mirar-me la guia de viatge... Espero tenir més sort aquesta nit i com a mínim no desvetllar-me fins les 5:00! (espero que no siguin els efectes secundaris del Ginseng, o gengibre, o gintònic o el que sigui que et donen els del lloc de massatges quan acaben de fer-te'l).